Bambi 20.

Hola Mar,
 
He rebut a través d'Alleta el teu blog sobre lactància materna, i em sembla una gran diea poder difondre les nostres experiències i poder ajudar altres mares en la seva gestació, part i post-part!
 
La Clàudia va arribar al món ara aviat farà un any, el dia 10 de gener del 2011. la veritat es que jo en tinc molt bon record, tant del meu embaràs com del meu part! L'embaràs va transcórrer tranquil i sense complicacions. Em vaig trobar molt bé i firmaria per poder tornar a tenir un embaràs tan bo com el que vaig passar!
 
El Jordi i jo havíem pensat e imgaginat el meu part millions de vegades....volíem intentar estar a casa el màxim de temps possible, que fos de nit per evitar aglomeracions al hospital i per a que tot fos un pél més tranquil...i així va ser!!!Vam entendre el poder que té la visualització mental si de debò te la creus! ( i si tens sort és clar...no tothom acaba enint el part que ha imaginat..).
El dia 9 de gener al vespre em vaig anar a dormir i al cap de poca estona vaig començar  a notar que tenia contraccions i que no em deixaven dormir. Com que ja feia més d'una setmana que la Clàudia es feia de rogar, inmediatament vaig pensar que aquella seria la nostra darrera nit sols a casa. Vam intentar dormir plegats una estona, però vora la una de la matinada ens vam aixecar quan vam veure que definitivament estava de part i que tard o d'hora hauríem d'anar al hospital.
 
Tal i com ens van explicar a les classes per-part i aprofitant que no havia trencat aigües, vam decidir estar a casa controlant que les contraccions fossin cada cop més regulars i feqüents. I aixi va anar passant l'estona: jo fent exercisis a la pilota gran, el Jordi fent-me massatges a la zona lumbar que és on jo notava més les contraccions, escoltant i mirant videos de música i anotant cada quan venien les contraccions. Quan vam veure que tot anava a més, vam decidir dutxar-nos i vora les 4 de la matinada vam arribar al hospital.
 
Un cop allà em van explorar i em van dir que esava dilatada de 5 centimetres. Aleshores em van donar la possibilitat de posar-me la epidural, que vaig refusar perquè era el que jo volia i haviem decidit amb en Jordi i perquè pensava que si ja estava a la meitat del procés, l'altra meitat tampoc seria tan dura...
I allà em tens, passejant-me del box al WC per fer pipi tantes vegades com em venia de gust, rebent massatges a l'esquena i movent-me sense parar a la pilota gran fins que de sobte vaig trencar aigües, just mig minut després de que em diguessin que em trencarien la bossa perquè m'havia quedat una mica estancada en la dilatació!! Sembla com si tot anés encarat a que tot fos de la manera més natural possible!
Allò sí que va ser heavy.......allò semblava l'oceà atlàntic!! Quin munt d'aigua!!!Ho arribo a fer a casa al llit i el matalàs per llençar a les escombreries!
 
Recordo que fins als 8 centimebtres de dilatació vaig aguantar força bé, però dels 8 als 10....va ser dur. I ho dic perquè és la veritat malgrat a les classes ens volen fer creure que lo del dolor es subjectiu, però alhora va ser revelador saber com pot ser una de forta ( jo em vaig redescobrir  ami mateixa), i el que pot arribar a fer per controlar el dolor físic quan saps que després hi haurà una gratificació tan i tan gran.....Les mans del Jordi van quedar destrossades de la força que li aplicava..però tot va valer la pena. 
La Clàudia venia molt gran ( no ho sabiem) i va costar una mica la expulsió, però al cap d'uns quants esforços més, la nena va sortir i va ser el moment més emocionant que he viscut fins ara. Una nena gran de 4 kg a la que de seguida em van posar a sobre i es va agafar al pit perfectament.....
 
I des d'aquella sala de part fins ara. La Clàudia continua prenent el pit dos cops al dia, per esmorzar i de postres després de sopar. És un moment màgic i tant íntim que no es pot explicar amb paraules...una ho ha de viure!! La experiència de ser mare és autèntica, especial i un gran regal. Desitjo a totes les teves lectores que tinguin tanta sort com nosaltres hem tingut!
 
Una abraçada i ja que venen festes....BON NADAL !
 
Sonia

Bambi 19.

Hola Mar, espero ser-hi a temps:

Soc mare de dos nens molt bonics:
Vaig tenir el meu primer fill als 30 anys i va nàixer per cesària urgent degut a un despreniment de placenta. Tot va ser molt ràpid. Em vaig despertar a l'habitació amb un preciós nadó al costat, l'Adrià . Al ser cesària vaig trigar una mica més a tenir llet, i mentre li donàvem biberó amb glucosa. Però a la que vaig poder vaig començar a alimentar-lo de la meva llet i juntament amb el naixement, la lactància materna és una experiència meravellosa. S'estableix un lligam mare fill que no passa quan li dones el bibi. I a més estas segura que el teu fill rebi tot el que necessita i quan ho necessita perquè sempre està preparat i calentet... Per cert, l'Adrià era molt menjador, sempre tenia gana,  (encara ho és).  Aquesta bonica vivència va durar tres mesos, després ja li vaig començar a introduir llet artificial i després altres aliments...

El meu segon fill va nàixer quan jo tenia 32 anys i vaig tenir una amenaça de part prematur, això vol dir que el nen volia sortir de la panxa abans d'hora. Per evitar-ho els metges em van ingressar en un hospital durant 4 setmanes fent repos absolut i amb medicaments via endovenosa.Quan finalment va nàixer va ser per part natural i en aquest cas sí que vaig viure cada segon del part. Va sortir un nen rosset, molt bonic i molt dormilega. Vaig tenir llet molt aviat i l'experiència anterior es va repetir.
Quan el nen mama sent el batec del cor de la mare, que ja hi està acostumat, la seva olor, la seva escalfor i això el tranquilitza molt.

Bé Mar això és tot

Un petonet molt gros

Sílvia

Bambi 18.

Hola Mar,
Abans de començar a explicar-te la meva experiència voldria felicitar-te per haver escollit un tema tan bonic i que avui dia, en ple segle XXI, cal normalitzar.
Soc una mare novell d'uns bessons de tres mesos i mig, que estic criant exclusivament amb llet materna i sense cap tipus d'estri que no siguin els meus pits (ho remarco perque sembla que soc una heroïna nacional quan només estic fent el millor pels meus fills).
La meva història comença quan després de patir dos avortaments molt seguits, em quedo embarassada de bessons idèntics. En donar-nos la notícia ens vam emocionar moltíssim, estàvem molt contents de tenir bessonada i de que tot semblés anar bé, però ens va durar pocs minuts, la ginecòloga de seguida ens va posar la por al cos amb un embaràs d'alt risc i em van derivar a l'Arnau de Vilanova de Lleida. Com que semblava haver-hi tantes possibles complicacions i a més a més gairebé tots els metges donaven per fet que els nens havien de ser prematurs i néixer per cesària, em vaig començar a informar sobre el part i la lactància a través d'una amiga que és doula i llegint tot allò que em proposaven. Cada cop tenia més clar que volia un part natural, si era possible, i per descomptat alletar als nens. Em vaig fer sòcia d'Alleta, ja durant l'embaràs, i vaig fer una important feina de mentalització per si les coses no sortien com jo volia, que era el més provable. Després de lluitar amb els metges per no avançar el part i evitar la cesària, vam aconseguir arribar a la setmana 37+6, moment en que em van induir el part.
Vam arribar a l'hospital amb les idees molt clares de tot el que volíem, amb la càmera de fotos i el meu marit vestit amb camisa perque si les coses es complicaven hagués de ser ell qui inicies el pell amb pell, i amb una il·lusió i una felicitat que no es pot explicar, la por gairebé havia desaparegut.
La dilatació va ser llarga, complicada i dolorosa, l'anestèsia va deixar de fer-me efecte aviat degut a la posició en que havia d'estar perque el meu fill no acabava de baixar, però després d'unes dotze hores em van entrar al quiròfan amb la promesa de que no em farien una cesària sense haver-ho provat tot abans. Al cap de quinze minuts ja havia nascut l'Èric, plorant encara amb els peus dins meu i donant guerra, el van haver de girar amb fòrceps i va sortir disparat, set minuts més tard naixia el Jofre, amb tres empentes, em van deixar tocar-li el cap mentre sortia i va ser espectacular. Un cop els van revisar me'ls van posar ràpidament a sobre, i es van agafar la maneta mentre em miraven, encara ploro quan hi penso. Com que la cosa es va complicar i estava perdent força per poder-los agafar bé, vaig demanar que portessin els nens al seu pare. En arribar a reanimació ell ja els tenia pell amb pell. De seguida que em vaig recuperar me'ls vaig posar al pit i s'hi van agafar a la primera. Cal dir però, que tot i que els nens pesaven prou i mamaven bé, vaig haver d'insistir força per que ningú els hi donés cap "ajudeta" de biberó, gairebé tothom m'ho va respectar però recordo que l'Èric dormia moltíssimes hores seguides i era impossible despertar-lo perque mamés, de manera que vaig demanar una xeringa per donar-li el calostre que m'havia extret amb el meu tirallets (no volia que fes baixades de glucèmia i comencéssim amb els maleïts biberons), i vet-aquí que la infermera em ve amb dues xeringues però plenes de llet de fórmula, al dia següent ja es va preocupar de que els hi hagués donat, però en contestar-li que l'havia llençat recordant-li perque la necessitava ja no ho va tornar a fer més, ni ella ni ningú.
Tot i que l'entorn no sempre m'ha acompanyat, la informació que he rebut, la confiança que m'ha demostrat la meva parella i la gent que més m'estimo, i la seguretat que he tingut en mi mateixa, ha fet que estigui duent una lactància satisfactòria i molt beneficiosa per a tots tres, que durarà fins que nosaltres vulguem.
Per a mi haver sigut mare i estar alletant als meus fills és una experiència increïble i meravellosa que m'ha fet créixer com a persona i que serà un regal per a tota la vida.
Espero que la meva petita aventura et pugui ser útil per al teu projecte. Molta sort i que treguis una molt bona nota.
Una abraçada.
Núria.

Bambi 17.

Bon dia Mar,

 

 A través de la gent d'Alleta, de Lleida, he conegut el teu projecte de recerca i el teu blog. Em sembla una proposta molt interessant i et voldria explicar la meva experiència, per si t'és d'utilitat.

 

Tinc un fill, el Pol, que va nèixer el 24 de maig de 2007 a l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida, quan jo tenia 30 anys. Sóc molt baixeta (148 cm), aixì que el meu tocòleg sempre va tenir dubtes de que pugués tenir un part vaginal. Malgrat tot, la nostra intenció era tenir un part, a l'hospital, però el mes natural possible.  El dimecres 23 de maig a les 21h, mentre sopava, vaig trencar aigües. Va se un "glop" només, com una mica d'aigua que m'hagués mullat les calces, però estava segura del que havia passat. No notava contraccions, però tal i com ens havien indicat a les classes de preparació al part, em vaig dutxar tranquil·lament i vam fer via cap a l'hospital. Un cop allà, em van dir que no estava gens dilatada, que tenia contraccions, però molt fluixes, però que al haver trencat aigües, m'havia de quedar ingresada per precaució. Durant la nit vaig notar algunes contraccions molt fortes, que m'endurien molt el ventre, però en general vaig estar bé. Al matí següent, em van tornar a visitar i com que estava igual "de verda" em van dir que em posarien un antibiótic (ja que era estreptococ positiu i calia prevenir un possible contagi del nen durant el part) i em provocarien el part amb occitocina. Jo només tenia ganes de caminar i anava passadís amunt i avall... Per posar-me l'antibiótic em van posar una via i, a partir de llavors, em van deixar "lligada" a una camilla. A les 11h, em van acabar de trencar la bossa d'aigües  (les aigües ja van sortir brutes, cosa que va estranyar a la llevadora, però no van dir res més) i em van posar l'occitocina, les corretges per monitoritzar el fetus... Només una hora després jo ja estava esgotada, tenia contraccions cada 1 ó 2 minuts, en principi no eren massa doloroses, s'aguantaven bé, sobretot amb l'ajuda dels massatges a la zona lumbar que em feia el meu home, i al ventall amb el que m'anava donant aire... però a mesura que anaven passant les hores, el cansament s'anava acumulant. Sentíem pitar els monitors i la ginecóloga i llevadora anaven passant... però semblava anar tot normal, fins que a les 14h, dilatada només de 3 cm, els monitors van començar a pitar com bojos i tothom es va arremolinar al voltant nostre, em demanaven que canviés de postura, em feien massatges a la panxa i van haver de treure l'occitocina i aturar el part. Es veu que durant les contraccions, el ritme cardíac del fetus baixava força, i de tant en tant, feia contraccions molt perllongades en el tems, i al no relaxar-se l'úter, hi havia patiment fetal... Em van deixar descansar una horeta (durant la qual em vaig adormir de pur esgotament) i després ho van tornar a intentar de nou amb oxitocina... Va tornar a passar i van haver de tornar a aturar el part. Sentint que estava l'anestesista per allà vaig demanar que em poséssin l'epidural a les 6 de la tarda, tot i que estava només dilatada 3 cm. Va ser un patiment, tinc escoliosis lumbar, i van trigar 1 h de rellotge en poder posar-me l'epidural, tremolava com una fulla i em van haver de punxar un munt de vegades... Després, vam tornar a intentar continuar el part posant-me occitocina "a raig"... amb l'epidural ja no em feien mal les contraccions, i em vaig poder "relaxar", tot ique patíem per com s'estava allargant tot. Finalment, a les 21h de la nit, 24h després de trencar aigües, al veure que només havia dilatat 3 cm, em van fer una cesàrea.  El meu home, apartat del meu costat, va patir força, al no saber què passava i haver de "lidiar" ell sol amb la família.  A mí, durant la cesàrea, em va sorprendre molt que encara conservava una mica de sensibilitat a les cames, i que per poder treure el nen, els metges van haver d'empènye moltíssim la panxa... em va xocar.

Finalment, a les 22:25 mins, va nèixer per cesàrea el Pol, un bebé preciós de 3k 200 grs... però al nèixer tenia algun problema respiratori, tenia meconi al tracte respiratori, així que me'l van ensenyar un segon i se'l van endur a la UVI. Al meu home també li van ensenyar un moment i li van demanar que anés a fer tota la paperassa. A mí em van deixar a la sala de recuperació, sola, durant 4h... i vaig estar plorant com una magdalena. Emocionada per haver tingut un fill, contenta de poder descansar... però terriblament sóla, sense saber qué passava ni com estava el nen.

De matinada em van portar a l'habitació i el meu home em va explicar que el nen estava a la incubadora, que havia pogut entrar a veure'l i que l'estaven tractant amb antibiótic, preventivament, mentre esperaven el resultat de les analítiques que li havien fet, però que estava bé. Aquella nit vaig dormir, de pur esgotament... però fins l'endemà a les 12h no vaig poder anar a veure al meu fill a la UVI, 30 minuts. Per la tarda, ja havien desaparegut els problemes respiratoris i ens el van deixar agafar... 30 minuts més de contacte. Al nen ja li havien donat biberons... i jo vaig reclamar que volia donar-li el pit, així que després d'unes hores d'espera, no va ser fins 24h després del part, que em van explicar que m'havia de treure la llet amb un sacaleches i que la pujarien a la incubadora perquè li donéssin... però pràcticament no sortia res... Al dia següent ja el van treure de la incubadora i el van passar a "intermedis", podia anar a veure'l cada 3 hores, i allà, 2 dies després d'haver nascut, les infermeres em van ajudar a posar-me'l al pit, però no es volia enganxar... El Pol va estar ingressat una setmana, i recordo uns dies molts durs, al fer cas de tot el que et diuen, però veure que així i tot el nen no s'enganxa al pit, no et puja la llet... em sentia rebutjada pel meu propi fill, que no sabia, que no feia res bé... a vegades no podia aguantar les llàgrimes (i encara és ara que m'emociono quan ho recordo). Per sort, el darrer dia li van donar l'alta i vam passar la última nit a l'hospital els dos junts.... però sense agafar-se al pit.

El dijous, una setmana justa després del naixament, vam arribar a casa. Per sort, ma germana és infermera de neonats, i es va instal·lar un parell de dies amb nosaltres disposada a fer tot el possible per poder donar-li el pit. Amb mugroneres i enganyant-lo amb una canuleta amb llet, vam aconseguir que s'enganxés a la mugronera, tot i que li costava, no savia treure la llet! ni tan sols sabia agafar-se! Durant un mes i mig només va caldre que li donés un suplement de 30-60ml per la nit, però amb la llevadora, vam comentar de treure els suplements per intentar potenciar més la lactància materna. Durant 15 dies va prendre pit en exclusiva, però va perdre pes i el pediatra em va dir que no podia ser, que li tornés a donar suplements, però com que estava molt segura de voler donar el pit i el meu home em recolzava 100%, vam arribar a l'acord de que a cada toma li donaríem el suplement que fes falta, però només després de que hagués buidat els dos pits... i així ho vam fer, vam mantenir la lactància mixta durant 11 mesos, fins que ell va dir que no volia més pit. Donar el pit és una de les experièncíes més maques que he viscut... i per això, deixar el pit, va ser un dels moments que més em van costar, junt amb la separació del bebé a les 16 setmanes per tornar a treballar...

Al cap d'un any i mig vaig tenir un abort... em van fer un degrat i la recuperació de l'anestèsia va ser a la mateixa sala de recuperació del part... imagineu-vos quina controvèrsia de sentiments!

Des de llavors, hem estat intentant tenir un altra fill i no hi ha hagut manera, finalment, fa uns mesos vam intentar un procés de fecundació in vitro que no va funcionar... Així doncs, sembla que de moment, aquest serà l'únic part i alletament, que tindrem, el que li dóna més valor encara.

 

Bé, espero que l'experiència et sigui d'utilitat i que facis un bon projecte!

 

Una abraçada!!

 

Pietat Pizarro Gonzàlez

Bambi 16.

Hola Mar,

T'explicaré el meu cas. Tinc un fill que va nèixer el 19 de setembre del 2007. 

En Sergi, va nèixer amb 41 setmanes de gestació i amb inducció al part ja que m'havien diagnosticat retard de creixement intrauterí desde la setmana 32.

El meu part no va ser d'allò que es pugui dir bonic, ni el recordo amb carinyo sinó més aviat amb por. Naturalment contenta per haver nascut el meu primer fill, però l'experiència un pél traumàtica. El dia 18 al anar a una revisió de rutina com cada setmana desde fèia un mes, sense cap explicació prèvia em van pujar a la 4a planta de l'Arnau de Vilanova, i em van dir: Ja pots entrar. Al meu marit li van dir que ell no podia entrar. Això ja ens va crear una ansietat terrible, no sabiem que passaria ni que em fèien. Em provocaven el part? Ara? Tal qual? Doncs si.

Finalment una enfermera se'm va acostar i li vaig preguntar què em farien, em va explicar que em posarien una gassa plena de prostaglandines per iniciar el part. Em van enviar a una habitació compartida. Era el migdia i l'altre noia estava de part així que pel moment estava sola. Poc a poc van anar avançant les contraccions. Primer un mal de regla i cada vegada més fortes. No havia quasi esmorzat pq tenia visita al matí i estava nerviosa, no vaig poder dinar. Em van dir millor no mengis res per si de cas. Finalment amb la complicitat d'una enfermera em van portar un iogurt i galetes. A les 8 del vespre començava ja a tenir contraccions fortes. Al mateix temps que van apareixer tota la família de la companya d'habitació que no van marxar fins a les 12h de la nit! En tot aquell rato jo no gosava cridar a les contraccions per no molestar, quan eren ells qui m'estaven molestan. A les 10 de la nit, i sense sopar naturalment, les contraccions eren tant fortes que tenia vòmits i cagarrines. Em vaig treure la tira de prostaglandines sense permís pq era insuportable. Em van revisar. Res. No havia dilatat ni mig centímetre. Em van posar una lavativa per netejar, cosa estúpida pq jo ja havia netejat, no havia menjat res en tot el dia, i igualment quan empenys embrutes...

A les 12h vaig cridar la infermera pq tenia contraccions cada minut. No sabia com col·locar-me. Ja m'ho havien comentat que quan el part és provocat és més dolorós però mai m'hagués imaginat que tant.  Vaig anar altre cop a monitors, tenia les contraccions molt seguides, però ni rastre de trencar aigües i dilatació només de 2,5. No em podien posar epidural pq era massa d'hora tot i que veièssin el mal que tenia i la demanés a crits. Em van enviar a l'habitació. Vaig intenar dormir fins a les 3am. que em van venir a buscar per comprovar el meu estat. Encara estava a 2,5cm.Em volien treure llavors la tira, i els vaig dir que fèia hores que me l'ahvia tret pq allò era insuportable. Em van dir que menys mal que me l'havia tret. Tot d'un plegat vaig trencar aigües. Van anar a buscar l'anestesista per posar-me l'epidural. No va donar temps, de repen amb mitja hora vaig passar de 2,5cm a 8cm. Les contraccions eren tant seguides que no hi havia descans entre elles. Jo ja començava a empenyer. Em notava el nen a punt de sortir. Però el nen s'estava ofegant, calia fer una cessària d'urgència. I així va ser. El meu marit no va poder entrat i a mi em van adormir amb anestesia general. El cas era greu, vaig sentir un metge que dèia:;- la suerte ya està echada...- Per sort, el nen, el meu Sergi, se'n va sortir. La cessària no va durar més de 10 minuts. El van treure corrents de quiròfan. El meu marit el va veure tot blanc i sense moure's. Es va pensar que no havia anat bé, el metge el va tranquil·litzar que no patís, estav bé però havia d'estar a l'UCI. Eren les 6am del 19 de setembre. Jo vaig dormir fins les 8. No sabia on era. Ni on era el meu fill, ni si era viu ni res. Ningú em donava explicacions. Em van dir que no em podia moure d'allà fins les 12h. De totes formes, no sé si per l'efecte de l'anestèsia jo estava tranquil·la. Suposo que en el fons sabia que havia anat bé. Em van dur a l'habitació i em vaig endur una decepció al no veure el meu fill. Què ha passat? On és? Està bé? De seguida, la meva mare que ja havia arribat, i la meva parella em van dir que no patís que estava bé, però en una incubadora, i no pel poc pes ja que havia nascut amb 2,6Kg i 49cm. 

Vaig trigar 3 dies en poder-lo veure. Havia de fer repós, i no podia pujar a la 5a planta on era ell. L'espera va ser terrible. Sort que teniem les càmares digitals i em podia fer una idea de com era. Jo estava convençuda a donar-li el pit, però patia pq no sabia com reaccionaria sense haver estat en contacte amb ell les primeres hores, que li haguèssin donat xumet i que l'alimentessin amb llet artificial. Em van portar un extractor de llet elèctric. El vaig anar utilitzant i cada dia tenia més llet que li barrejaven amb la de complement.Finalment vaig poder-lo agafar. Ell encara a la incubadora. De seguida me'l vaig posar al pit, tal com la llevdora m'havia dit. Tot i que el nen tenia quasi 4 dies, se'm va enganxar de seguida. Semblava un miracle. Va ser tant bonic! A partir d'allà. Vaig pujar cada dia, cada 3 hores per donar-li el pit, fins que el van treure de l'incubadora i el van portar a la UVI. Allà ja més espavilat podiem estar més amb ell. El meu marit va aprendre a canviar-li els bolquers abans que jo!

De seguida vam marxar cap a casa. Al principi només li podia donar el pit estirada, la ferida em fèia mal i les contraccions que cada vegada que li donava el pit tenia eren horroroses, però jo sabia que era el millor per ell, i necessitava compensar el temps que no havia passat amb ell els primers dies. Així que sempre que podia el tenia amb mi i cada vegada que plorava li donava el pit. Al principi vaig tenir dolor, però de seguida se'm va passar. Vaig anar a l'associació d'alleta. Allà em van ensenyar a col·locar bé el nen, i els mals van marxar del tot. Vam estar alletant el nen fins als 8 mesos, moment en què ell, va dir que ja en tenia prou i semblava haver-se oblidat d'un dia per l'altre com es fèia per mamar. Espero t'hagi servit la meva experiència. Sento haver donat masses detalls. 

Molta sort!

http://ludomarta.blogspot.com/

Bambi 15.

Hola Mar, t'envio la meva informació per correu, després si vols la pots penjar al mur.
Hem dic Carme, tinc tres fills de 31, 30 i 23 anys, ja fa uns quans dies del seu naixement i la seva lactància.
Als meus 22 anys esperava el nostre primer fill. Estava aterrada, els parts de la meva mare i les meves àvies no havien sigut que diguem senzills. A pesar de tot jo volia tenir el meu fill amb part natural.
El ginecòleg que em portava em va preguntar, quan estava de 3 o 4 mesos, si voldria el Pentotal (anestèsia que s'utilitzava llavors amb la qual adormien totalment a la mare, i en conseqüència també al fill), jo li vaig dir que no. Em va dir que quan arribaria el moment del part li demanaria i llavors no me la posaria. Aquest ginecòleg em va fer un REGAL!!. Vaig sortir d'allí convençuda que no podia deixar-me en mans d'una persona capaç de dir una cosa així. La meva por al part i el saber que no podia comptar amb el ginecòleg (així ho vaig veure jo en aquell moment) em va fer pensar que m'havia d'espavilar per mi mateixa, i li vaig dir a la meva parella que aniria a parlar amb una llevadora per tal de tenir el part a casa. Vaig començar a pensar què podia fer, em vaig adonar que en la Naturalesa els animals no necessiten res per parir i que no pareixen amb dolor, vaig pensar que si jo formo part de la Naturalesa també podia aconsseguir el mateix que els animals. Em vaig informar, a través d'una noia naturista que feia poc havia tingut el seu fill a casa amb part natural, què podia fer per preparar-me. Em vaig comprar un llibre del Dr.Vander (ara ja no es troba a les llibreries) que es titula "Parto sin Dolor". Vaig seguir aquest llibre al peu de la lletra, vaig agafar cada vegada més confiança amb mi mateixa i la por es va anar esvaint. Vaig arribar al final de l'embaràs tranquila, segura i convençuda de que la Naturalesa i jo som la mateixa cosa i que si em deixava portar per ella, junt amb la preparació que portava, no podia haver-hi cap error. Jo puc dir que el dolor de part no existeix per naturalesa, que és infundat per les pors de la pròpia mare (i també en part del pare). El meu primer part va ser a casa, un part fantàstic, la màxima molèstia que vaig sentir va ser la d'un malt de panxa quan alguna cosa de menjar no s'ha posat bé i només va ser les 3 últimes contraccions de dilatació.
En el part hi ha un treball molt important tant per part de la mare com del fill però en cap cas hauria de ser dolorós. L'alletament perfecte, cada mare té la llet que el seu fill necessiita per créixer i la composició de la llet varia inclús per cada fill. La Naturalesa és sàbia.
Per als embarassos dels segënts fills vaig fer el mateix i els parts van ser igual de preciosos. Amb això em vaig adonar també que els parts tots són iguals per naturalesa i que l'únic que fa que els parts siguin diferents són les diferents pors que afecten a la mare en cada part.
Va anar passant el temps i després d'anar sentint casos de parts dolorosos i molt medicalitzats, vaig decidir (fa uns 5 anys) fer formació al part per totes aquelles mares que vulguin disfrutar del seu part. En aquests moments dono classes de preparació al part, una preparació adequada a la Naturalesa de la mare, el fill. La forma millor de no patir és ser una mica més humils i adonar-nos que la pròpia Naturalesa és la inteligència més gran i treballar per adequar-nos a ella. Això requereix un treball i un esforç que no tothom està deisposat a fer, però també hi ha qui ho faria i no ho coneix.
Una abraçada
Carme 







Hola, soc la mar. Us adjunto una petita descripció que m'han manat per fer a clase...

La puesta de sol tiñe de naranja algunas nubes esparcidas aquí y allá. En el centro del cielo una luna ya pálida se esconde entre las últimas ramas de un árbol frondoso. Delante de la fuente una joven pareja se besa de forma cariñosa, antes de separarse para ir a cenar... En medio del parque, junto al estanque, el viejo anciano se fuma un cigarrito para matar el tiempo. El silencio se confunde con los ruidos extrañamente lejanos de un tráfico algo nervioso.

De una ventana llegan algunas notas de una música lenta y agradable, el sonido de un piano que mejora con el tiempo. Arriba vive ese mismo chico que conocí hace ya unos años, ahora más mayor, hace un tiempo que prepara los exámenes para la especialización. Un poco más abajo las líneas blancas del campo de tenis resplandecen bajo la palidez lunar. A ambos lados  de la urbanización se oye el fondo de la piscina vacía, esperando triste como todos los años el próximo verano. También esta vez ha sido vaciada demasiado temprano por un portero demasiado estricto.

Desde fuera se ven la plantas cuidadas con cierta armonía, y la entrada al parquin señalada por una valla de madera. Desde mi quinto piso oigo como se extiende por todas partes la estridente risa de una chica.

Bambi 14.

Hola Mar,

Tinc 3 fills únics… i, com diu el refrany, l’experiència és un grau, i de cada part i de cada lactància n’he extret lliçons que m’han servit pel següent. Per això, m’agradaria explicar el part del Toni, que va ser en un entorn més ideal que els anteriors, i la lactància del qual també ha estat exitosa des del principi. Tant una cosa com l’altra l'he d’agrair al suport de mares, llevadores i algun pediatra als quals, com tantes altres mares, vaig recórrer en moments de màxima “desesperació”…  I, per què no dir-ho, a la tossuderia i la perseverància pròpia de qui creu en el que fa.

Naixement del Toni, 24 de setembre de 2006.

Tercer fill. 39 setmanes i 1 dia.

A les 8h del matí envio un missatge al mòbil de l’Imma Marcos, la llevadora que m’acompanyarà en el part: “Imma, ho sento per tu ( diumenge!) pero crec que això ja está en marxa”.

Em truca de seguida i li explico que, des de les 6 de la matinada, em trobo rara, tinc la panxa dura i dolors cada 4-5 minuts. Em ve una contracció mentre parlem però la veu no se m’altera. A l'Imma li sembla que és una fase primerenca i em diu que esmorzarà, es vestirà amb calma i em trucarà tan bon punt surti. Em recalca, però, que si el part es dispara l’avisi immediatament.

Les contraccions es van accelerant i ja no puc ni parlar quan en tinc una. L’Imma està de camí i avisa la seva mare, també llevadora i que va atendre el part hospitalari de la meva segona filla, per què vagi sortint de presseta; ella té una hora de camí i vam quedar que també hi seria.

L'Imma viu a l’altra punta de Barcelona, avui és la festa de la Mercè, hi ha carrers tallats i obres a la plaça Cerdà, motiu pel qual té dificultats per arribar fins a la porta de casa ma mare, on ha de nèixer el meu fill… He decidit parir a casa, completament convençuda i assumint el que significa, informada, confiada i tranquila.

L’Imma arriba a les 9:25h i, mentre entra l´equip de parts, deixo anar un gemec-crit d´expulsiu. Em troba estirada al llit, amb els ulls tancats i totalment endorfinada.

Estem sols amb l’Etienne, he demanat a ma mare i les nenes que vagin a donar un volt… m’hagués agradat compartir-ho amb elles però sóc conscient que necessito calma i, amb la Carlota i la Janick per aquí, tant petites, això seria difícil. El cor del meu fill batega a 125 p.m.

Vull moure’m per anar al lavabo però no em puc bellugar i, un cop passada la contracció, l’Imma m’ajuda a aixecar-me i m’hi acompanya. Demano a l’Etienne que prepari la piscina de parts però no hi ha temps, així que comencem a omplir la banyera i m’hi fico. El batec del meu fill baixa una mica durant les contraccions però es recupera quan acaba. Entre contracció i contracció estic com adormida, amb els ulls tancats. No em vull despistar, no em vull desconcentrar, no vull perdre el control…

A les 9:55h es veu un trosset de cap del nen. Cinc minuts més tard, arriba per fi la Concha, la mare de l’Imma, i just en la següent contracció surt el cap fins l’alçada dels ulls. El batec del Toni és perfecte.

En realitat, jo no estic apretant activament, simplement deixo que el meu cos faci sol.

A la següent contracció, surt el cap fins a la barbeta. Sembla un nen grassonet. Està sota l’aigua. Com que la següent contracció triga, l’Imma m’estimula una mica la panxa i em demana que apreti amb força. Aleshores ve una contracció però el cap no es belluga; sospita que s’han encallat les espatlles i demana a l´Etienne que m’aixequi. Em giro com puc i el cap del nen queda mirant el sostre fora de l’aigua. Ha sortit el cap sencer i ara es pot veure que hi ha una volta de cordó apretada. L’Imma estira i l’allibera. Estira el nen cap amunt i cap avall, em demana que apreti fort i per fi surt sencer a les 10:04h.

Surt amb el cap moradenc, la resta del cos rosat i sense to muscular, però de seguida fa un crit, comença a plorar i, abans del minut, recupera completament el to muscular.

Amb l’Etienne, passen el nen sota la meva cama, me’l posen al damunt i el tapen amb tovalloles.

Al cap de 10 minuts indescriptiblement màgics surto de la banyera per anar al llit, on ens tapem tots dos amb tovalloles calentes.

Mitja horeta més tard, la placenta dóna signes de sortir i ens preparem per clampar el cordó. El talla l´Etienne. Per a facilitar-ne l’expulsió (no de l’Etienne, de la placenta!), m’assec a la cadira de parts i, al moment, cau sencera a la palangana. Hi ha una mica de sagnat excessiu i, mentre la Concha subjecta la matriu per sobre la panxa amb la mà, l’Imma hi posa un bloc de gel al damunt. Com que de tant en tant tinc torçons i em surt més sang, em coloquen una compresa gelada amb farigola i cua de cavall una estoneta després.

A les 11h del matí, el Toni, amb els seus preciosos 4 kg, comença a popar. I així segueix fins avui dia, després d’haver fet tàndem durant uns anys amb la seva germana. I així continuarà mentre ell desitgi…

Bambi 13.

Hola Mar. M’agrada molt que una estudiant de batxillerat estigui interessada en fer aquest treball de recerca. Espero que gaudeixes molt fent-lo. Aquí tens la meva experiència pel que et faci falta.

La meva història del part és una història “frustrada” en certa manera. Desitjava part natural –a l’hospital- i vaig acabar amb una episiotomia considerable i una posterior cesària, potser innecessària... però, bé.... això mai ho sabré.

Setmana Santa del 2009, ginecòloga i llevadora de guàrdia. Recordo amb molta tendresa el tracte rebut per part de la llevadora, respectant-me en tot moment, demanant-me el meu parer. No puc dir el mateix de la ginecòloga, desconsiderada i amb una falta total d’empatia.

Vaig trencar aigües abans que el meu fill tingués ganes de sortir. De fet no es va acabar d’encaixar en tot el procés. Em van haver de provocar les contraccions amb ocitocina a les 8h tal com marca el protocol. El meu treball de part va estar totalment medicalitzat. No vaig voler l’epidural, tot i que finalment me la van haver de posar per fer la cesària. Va ser una mica frustrant, tal com ja t’he dit. Em vaig quedar amb la sensació de que no havia parit.

Tot i així és un moment que mai oblidaré, perquè el meu cos recorda perfectament el que significa parir (menys l’expulsió). El meu home em va ajudar en tot moment, i va poder veure el cap del petit com intentava sortir un parell de cops. Malauradament, per possible patiment fetal (no s’escoltava el cor en el moment de l’expulsiu amb un monitor portàtil) vam haver d’entrar a quiròfan. Per ell va ser igual de frustrant que per mi, ja que desprès d’haver patit amb mi tots els dolors de les contraccions i deixant de respirar en el mateix moment que jo ho feia en les contraccions de l’expulsiu, es va sentir totalment apartat en el moment en que el van negar la possibilitat de poder continuar assistint al naixement del seu fill. Va plorar i és va sentir molt sol.  

Les dues primeres hores de vida, el petit va estar amb el seu pare a l’habitació mentre jo estava sola en uns sala adjunta al quiròfan intentant que el meu cos deixes de tremolar convulsivament.

Quan finalment vaig poder baixar a l’habitació l’únic que desitjava era agafar al meu fill i oferir-li el pit... però el meu cos encara estava sota els efectes de l’anestèsia i no vaig poder més que posar-me’l un momentet damunt el pit i intentar que s’hi agafés. Però ell no va fer ni el intent. Molt temps desprès vaig saber que ja li havien donat un biberó de suplement en la meva absència.

Quan finalment el meu cos es va despertar, 5h desprès, vaig poder agafar al meu fill.

Vaig tenir un inici de lactància molt caòtic. No em sortien els mugrons i em van recomanar les mugroneres. Em van portar un llevallets elèctric per estimular-me’ls.

Em vaig sentir molt pressionada pel personal de l’hospital. Tothom em deia que no podria tirar endavant la lactància si no m’estimulava, si no em posava sovint al nen al pit. Jo, com que volia alletar al meu fill, intentava fer tot el que em recomanaven i els meus pits no tenien descans: nen – màquina – nen – màquina......... i se’m van fer clivelles de seguida. Un dolor insuportable, les mugroneres que a la mínima sortien de lloc, jo no em podia moure per la cesària, el nen que no s’agafava be, no parava de plorar, a mi no el pujava la llet...... recordo molta pressió. Demanava biberons de suport i el personal sanitari em feien sentir fatal per voler alimentar al meu fill, dient-me que la lactància se n’aniria a noris.

Tenia moltes ganes de marxar cap a casa i fer el que volgués. No podia amb tanta pressió.

Quan finalment vam arribar a casa, vaig enviar al meu home a comprar llet artificial i un biberó, per si feia falta. Això em va donar molta tranquil.litat. Vaig continuar donant-li el pit i pot ser, un biberó de reforç a la setmana, en els moments en el que ja no podia més, ja que vaig passar dos mesos amb molt de dolor als mugrons. Recordo que quan el veia dormint pensava: “ara es despertarà i voldrà tornar a menjar”, i això era una tortura, tant física com psicològica. Però com que sóc molt caparruda i jo volia alletar al meu fill, vaig aguantar.

Un dia em va venir a veure una amiga que és assessora de lactància i em va dir: “fora mugroneres” el nen s’enganxa perfectament al pit. Va ser una conversa de 10 minuts però va canviar totalment la meva vida. En una setmana vaig poder alletar sense mugroneres i el mal havia desaparegut. Ho havíem aconseguit!!!!

Hem continuat amb la lactància fins fa molt poquet. El petit ja tenia 28 mesos. Han estat moments irrepetibles, molt tendres i especials.

Ho recomano a totes les mares, ja que et dona una llibertat increïble per anar a tot arreu amb el petit. Tens el menjar preparat i calent en el moment en que el necessites. No cal rentar, ni esterilitzar... i si de passada feu collit, no et cal aixecar de nit.

Serveix com a aliment, com a relaxant, com a regulador de la temperatura, com a descongestionant quan estan constipats, com a calmant quan surten les dents, com a raconet de seguretat quan tenen por.... serveix per tot!!!!  

I si serveix per alguna cosa, també voldria comentar, que el que vaig trobar més a faltar en els primers moments, a l’hospital, va ser algú al costat que em donés suport tant “tècnic” com emocional. Algú que em recolzes en aquells moments tants fràgils, en que la lactància penja d’un fil tant prim que qualsevol bufada el pot fer trontollar. Hi ha moltes dones que no poden alletar als seus fills per falta d’aquest suport. És més, el que habitualment tenim al costat és gent que ens fa dubtar i que qüestionen tot el que fem.

És tant important la tècnica com el sentir-te capaç i saber que ho estàs fent bé i el que et passa a tu és del tot normal i natural.

Molta sort en el treu treball de recerca.  

Bambi 12.

Bonjour,

 

J'ai 2 enfants de 11 ans et 7 ans, nés tous deux par césarienne.

J'ai allaité mon premier enfant (un garçon) pendant 11 mois. J'avais lu beaucoup sur l'allaitement, notamment des livres de la pédiatre Edwige Antier. Elle conseille aux mamans de s'écouter, d'écouter leur bébé, d'allaiter à la demande, de ne pas culpabiliser, de prendre souvent son bébé dans les bras, de le bercer, de dormir avec bébé dans les bras...

 

J'ai suivi ses conseils. Je savais, car je l'avais lu, que le bébé a besoin de plus de lait à la 3ième semaine, puis au 3ième mois. Les mamans pensent alors qu'elles n'ont plus assez de lait et arrêtent d'allaiter. Mais il suffit de mettre le bébé plus souvent au sein et la production de lait augmente !

 

A l'âge de 11 mois, mon fils n'a plus voulu que je l'allaite et j'ai dû arrêter.

 

Ma fille est née 6 semaines trop tôt avec des petits soucis de santé. Elle avait beaucoup de mal à boire, elle faisait des "fausses routes". Je l'ai allaitée 26 mois ! J'ai dû recommencer à travailler alors qu'elle avait moins de 3 mois. Comme elle avait du mal à boire au biberon et que je ne travaillais pas à temps plein, elle s'est régulée sur mon horaire : elle dormait pendant que j'étais au travail et pouvait boire au sein le reste du temps. Après 26 mois, j'ai décidé qu'il était temps que j'arrête l'allaitement et elle a été furieuse !

 

Mes enfants sont en bonne santé, ils n'ont jamais souffert de coliques (qui sont souvent une simple envie d'être bercé dans les bras), ils ne souffrent d'aucune allergie.

 

Ils ont maintenant 11 ans et 7 ans, ils sont épanouis, autonomes et indépendants. Je dirais que le fait d'avoir été beaucoup dans les bras, d'avoir été bercés et d'avoir été allaités les a rendu plus surs d'eux...

Bambi 11.

Ja fa nou anys del meu primer embaràs, però és una etapa de la meva vida que mai oblidaré.

Des que vaig ser conscient que el portava al meu úter em vaig sentir acompanyada. Primer li auscultava el cor amb el fonendo i després el notava moure's, i la gran excusa de menjar xocolata quan creia que feia estona que no el sentia.

A les 42 setmanes vam tenir cita amb la oxitocina, no perquè em fes nosa sinó perquè el ginecòleg va dir que ja n'hi havia prou, és el límit que tenen fixat.

Sort que havia estat bona alumna de les classes prepart on em van convèncer dels avantatges del part natural i de la lactància materna. I també em va ajudar moltíssim la llevadora que va estar les 11 hores al meu costat, no m'oblidaré mai de la Macarena que, amb molta paciència i gran professionalitat, va aconseguir evitar-me la cesàrea.

A les 8 del matí, quan van posar-me la oxicitocina, es va començar a desencadenar el part. Contraccions molt doloroses cada cop més juntes, entre les quals practicava la gimnàstica que m'havien ensenyat al prepart, i el meu home em feia massatges als peus, sí, m'aliviava moltíssim. 

Tenia molt clar que no volia epidural, i en tot cas, no abans dels 8 cm de dilatació. Però no hi havia manera, passaven les hores i no dilatava, així, a les 6 hores vaig consentir que em practiquessin la epidural, i em va ajudar una miqueta.

I a les 7 de la tarda, quan ja no quedava ningú més als boxes, em van fer passar a la sala de parts i, mirant al cel, va nèixer el Pau. Diuen que els nens que neixen mirant al cel són afortunats!

Vaig tenir temps de demanar tot el que volia pel moment del part, així, vaig aconseguir que, abans de tallar el cordó umbilical, em posessin al meu fill a sobre i comencés a mamar. Va ser un moment únic i d'una felicitat extrema.

I així va començar la lactància materna del Pau, al minut zero d'haver nascut. Era un nen gran i fort que no va tenir cap problema en enganxar-se al pit, xupava tant que a l'endemà ja vaig tenir la pujada de llet.

Poc a poc ens vam anar acostumant, el pit li donava a demanda però vaig topar amb moltes idees contràries que m'aconsellaven que no li era bo al nen, i al principi em van fer dubtar una mica.

Tot i estar convençuda de l'alletament matern, el primer mes és dur: perds totalment la independència i autonomia, dorms de forma discontínua, ja no tens la vida de parella com l'entenies fins a les hores, és una mica dolorós... Però poc a poc t'hi vas acostumant: tu i ell sou un i descobreixes la comoditat de dur la despensa del nen a sobre, dorms amb ell mentre el vas alletant, la vida de parella agafa un altre caire que té punts molt positius i el dolor desapareix perquè els mugrons es fan durs.

Vam passar nou mesos en què, bàsicament el Pau es va alimentar de la meva llet. No va acceptar mai ni el xumet ni el biberó, i no per manca de que jo ho provés i  que comprés tots els models de farmàcies i supermercats. Gràcies a la reducció de jornada jo treballava 4 hores, mentre les quals ma mare intentava donar-li de la meva llet en cullereta,  mai es va menjar més de 40 ml entre el que anava dins i el que queia fora, quan jo arribava semblava que ens oloréssim: ell obria la boca i jo m'inflava de llet.

El que em va costar va ser deixar de donar-li, van ser motius de força major els que m'hi van obligar però ni el meu cap ni la meva fisiologia hi estaven massa d'acord, vaig haver de marxar 4 dies de viatge sense veure'l i sota tractament per deixar de produïr llet, va ser traumàtic sobretot per mi. 

I encara el més dur va ser finalitzar l'alletament del meu segon i últim fill, ja que sabia que era el final i que mai més tornaria a tenir aquesta experiència tant maca.
--
Teresa Milà i Beà

Bambi 10.

Hola Mar,

ha estat la Núria Guixa la que m'ha demanat que et fes cinc cèntims de la meva experiència en el part i l'alletament dels meus fills. 

Mira, llegint les altres experiències que t'han enviat, veig que la meva no ha esta gens alternativa i de fet, no estic gaire satisfeta amb com em van anar els parts, ara fa una colla d’anys.

Tinc tres fills de 21, 18 i 15 anys. El primer va néixer a la Clínica de Lourdes i les altres dues a la Clínica Sagrada Família, ambdues de Barcelona. Llavors era d’una mútua.

Durant la preparació dels tres parts vaig demanar al ginecòleg que intervingués el mínim, que volia uns parts el més naturals possible. També insistia que volia donar el pit.

En el primer part sembla ser que em vaig passar dues setmanes de la data que el meu fill havia de néixer i el ginecòleg em va convocar un dia per provocar-me’l. Com que no volia que me’l provoqués vaig estar caminant, pintant les parets de l’habitació del nen, etc, fins que, el dia concertat, justament em van començar les contraccions. Tanmateix, es veu que dilatava massa lentament i em van posar oxitocina, em van petar la bossa d’aigües... A partir del moment que em van posar l’oxitocina vaig viure un infern de dolor sobtat... fins que em van posar l’epidural. Llavors vaig començar a gaudir del part.

El segon part tenia molt clar que no trepitjaria la clínica fins que estigués ben dilatada ja que no volia que em tornessin a posar l’oxitocina. I així va ser, quan em van començar les contraccions vaig començar a caminar per Barcelona i fer coses fins que vaig passar pel ginecòleg i em va dir que anés corrents a la clínica. En mitja hora de ser allà la meva segona filla estava a fora de la panxa. Igualment em van posar l’epidural, però em va començar a fer efecte quan la meva filla ja havia nascut.

El tercer part, tot i les experiències anteriors i la seguretat que m’aportava aquest fet i l’edat (vaig tenir el primer als 24, la segona als 27 i la tercera als 30), vaig tornar a beure oli. També sembla que es retardava la data del naixement i, a més, venia un cap de setmana durant el qual el meu ginecòleg tenia previst marxar a esquiar. Una nit vaig trencar aigües i, així que vaig arribar a la clínica, es veu que no dilatava prou ràpid i em van endollar a tot arreu: a l’oxitocina, l’epidural, les corretges per controlar el nadó, la pressió sanguínia... Semblava una màquina de parir. Aquest cop, al moment del part, vaig demanar al ginecòleg que no em fes el tall al periné i em va fer cas, però després em vaig haver de sentir que m’havia esquinçat una mica i que hauria quedat més bé si m’hagués fet el tall. En canvi, va ser el cop que em vaig recuperar més ràpid. Tan bon punt va néixer la nena, me la van donar. Llavors em vaig arremangar la bata que m’havien posat i me la vaig posar directament a sobre del pit. Em vaig haver de sentir que el que acabava de fer era una bestiesa perquè jo tenia el cos fred a causa de l’epidural i la nena estava calenta.

En fi, la conclusió de tot plegat és que estaria bé que les dones poguéssim parir “a la carta”, és a dir, que cadascuna pogués escollir com vol viure els moments més importants de la seva vida i que més ens apropen a la natura. A més, també estaria bé que se’ns informés de tot el procés mentre l’estem vivint, perquè tens la sensació que et tracten com un simple cos, sense sentiments, ni emocions.

Pel que fa a l’alletament, al primer fill li vaig donar el pit uns dos mesos perquè tothom coincidia que passava gana i li havia de donar un reforç de biberó i jo no vaig tenir ni el suport, ni la informació per fer-ho millor. La segona li vaig donar cinc mesos i la tercera vuit. Crec que vaig tenir aquest procés perquè cada vegada vaig aprendre a fer-ho millor, em vaig assessorar amb llibres adequats i estava més segura de mi mateixa. Fins al punt que amb la tercera fins i tot vaig tenir clivelles i mastitis i m’ho vaig curar de manera natural, sense deixar en cap moment de donar-li el pit.

Espero haver-te ajudat aportant aquestes experiències.

Una abraçada.

Bambi 9.

Hola Mar,

M’agradaria explicar el naixement del meu fill Uly, perquè va ser el primer i va néixer a les antípodes, en tinc un record molt especial...

L´Uly havia de néixer el 13 d’abril del 2002, però  passaven els dies i l´Uly no es decidia a abandonar l’úter ... La ginecòloga em va citar per a la inducció, la qual cosa truncava totes les meves expectatives per a tenir un part natural. Així doncs vaig dedicar totes les meves últimes forces a provocar el part “naturalment”: Llargues caminades, acupuntura, homeopatia i altres pràctiques més íntimes que van donar per fi el resultat esperat i el dia 25 a les 8:30 d’un matí encara estiuenc , vaig començar a sentir les primeres contraccions “diferents” a  aquelles que en diuen “d’ assaig” i vaig intuir ràpidament que allí passava alguna cosa. Vaig seguir tenint aquesta mena de contraccions durant tot el matí, a la platja, mentre caminava amb l’aigua de mar cobrint-me tot aquell preciós ventre que dins de poc es buidaria. La tarda va transcórrer adolorida, no sabia ben bé fins on podria aguantar, allò ja em semblava massa patiment; per sort , desconeixia el que m’esperava.  A les 6 vaig trucar la llevadora ,  em va notar massa feliç, i em va fer esperar a casa. Jo sentia molt dolor,  contraccions contínues, cada cinc , deu minuts, em vaig dutxar, eterna dutxa...la més llarga de la meva vida. A les 8 no podia més, vaig agafar música, olis...tot el que posava als manuals de part natural i cap a l’hospital; malgrat els meus planys  no em volien admetre però  li vaig suplicar a la llevadora que em mirés: sorprenentment, estava 6 cm dilatada!.  Em van instal·lar en una habitació preciosa, tota de fusta, amb una gran banyera, pilota medicinal, bressol...semblava una habitació de casa rural. Jo feia tot el que havia après a les classes prepart, fins que va arribar un moment insuportable i vaig dir-li al meu company : vull l’epidural!!!! Ell va dir: “muy bien hecho, es estúpido sufrir de esta manera”  i va cridar a la llevadora, aquesta em va dir: “you are doing vey well,  you are almost there, you can” ( el “you can”... mai falla!), vaig inspirar  una bafarada de gas nítrox (barreja d‘oxigen i nitrogen que t’endroga una mica)  que em va animar, sonava Yesterday per la ràdio i  fins i tot vaig ballar. Em vaig posar dins  la banyera amb la idea d’ un part aquàtic, però  tenia ganes de fer altres coses... Vaig sortir i el nen també sortia i pressionava la zona perineal, em vaig col·locar a quatre potes: gemegava d’una manera abans desconeguda,  per uns moments tinc un blanc, abandonada com estava a tota mena de sensacions comparables a les d’un orgasme. El cap incipient del meu fill em va retornar al món i al moment el seu pare tallava el cordó. Em vaig posar l´Uly al mugró, va fer unes poques xarrupades i ens vam banyar tots a la banyera, la resta de la nit me la vaig passar mirant-lo.  El meu fill va popar fins que va voler .

Núria

Bambi 8.

Soc la Maria mare d’una nena preciosa que es diu Eire, des de l’inici de l’embaràs la idea de fer alletament matern l’havia tingut molt present, tant per convicció personal com pels comentaris que havien fet algunes amigues que ja eren mames i estaven donant el pit. Així que em vaig anar informant, comprant llibres i els d’en Carlos González van ser de gran ajuda en els moments que pensava que potser hauria de deixar de donar el pit.
La Eire va néixer un 3 de novembre del 2009, va ser un part ràpid i natural i a partir d’aquell moment es va iniciar el tema de l’alletament. He de dir que des de l’hospital de Tremp no vaig tenir molta ajuda en aquest tema i em donaven biberons de reforç perquè la Eire no acabava d’agafar-se bé al mugró. Van passar els dies i la cosa no millorava, els mugrons s’anaven ressentint de la mala postura de la Eire i per sort no es van clivellar, però cada cop que tocava popa veia les estrelles, era com si em punxessin amb agulles molt fines els mugrons. A part d’això la cosa es va anar complicant amb inicis de mastitis, doncs al no popar bé la llet s’anava quedant dins del pit..... però jo erre que erre, continuava donant el pit, buscant altres postures, treient la llet amb el tirallets... però la cosa no millorava.

En les revisions de pediatria em deien que la Eire anava molt justeta de pes i que el millor seria donar-li reforços amb biberó, però jo no ho volia.... llegia el llibre Un regalo para toda la vida d’en Carlos González i cada cop tenia més clar que volia continuar donant el pit però no en aquella situació, que havia alguna cosa que no funcionava..... Sabia que la meva llet era bona que el problema no era la mala qualitat de la mateixa sinó que era un altre i...

La solució va venir després de visitar un pediatra que treballa amb en Carlos González i que li va diagnosticar “frenillo” és a dir tenia la membrana de sota la llengua molt gran i no podia moure la llengua en normalitat i per tant no podia agafar bé el mugró i no podia moure la llengua per extreure la llet correctament. Així que al cap d’uns tres mesos, se li va fer un petit tall en aquesta membrana (una intervenció molt senzilla que es fa a la consulta del pediatra), minuts després de fer-la i quan la petita hemorràgia de sang va aturar-se la vaig posar al pit i després de posar-la en la postura adequada.... quina meravella!!!!! Com popava i com buidava la popa.... potser vàrem estar una setmana o una mica més per acabar d’adaptar-nos, però a partir d’aquell moment es van acabar les mastitis i els mugrons fets malbé.... una experiència complicada al principi però molt gratificant, tant que ara que té 20 mesos encara demana popa i jo encantada li dono!!

Bambi 7.

Hola Mar!!!

 

Bé jo he tingut 2 nenes, la Dakota que ara té 23m i l'Aura que en té 5m. Els parts van ser completament naturals. A la Dakota li vaig donar el pit durant 6m i la meva experiència va ser una mica dureta. Primer :tens durant 1 mes aprox. un dolor als pits que et cauen les llàgrimes cada cop et poses el bebé per menjar, però et sacrifiques ja que  saps que això és normal. A part d'això, va ser una situació de molta dependència, ja que no podia fer cap viatge que no fos amb ella perquè cada 2-3h li havia de donar el pit, sortia a passejar o a prendre algo i ella també volia pit encara que li hagués donat a casa abans de sortir, o sigui, havia d'anar treient el pit per tota arreu. Les nits eren horribles, cada 2-3h despertat per donar-li el pit,etc. Va tenir mogollon de còlics, restrenyiment des del mes de vida, etc i això que diuen que amb la lactància materna menys còlics i no restrenyiment, doncs la meva ho va agafar tot la pobreta. També has de sentir per part d'algun familiar "es que plora perquè queda amb gana", "es que no fas prouta llet", "jo si fos tu li donaria el biberon", "bla,bla,bla", tots donaven la seva opinió i el que feien era incordià encara més!! Quan vaig deixar d'alletar, la veritat es que em vaig sentir alliberada i el meu caracter també va canviar.

Quan em vaig quedar embarassada de l'Aura tenia claríssim que no li donaria el pit, tot i que algú va intentar convencem. Primerament vaig pensar que la Dakota era encara petiteta i ja me temia lo peor i després volia tenir més temps per la Dakota i que el pare s'involucrés també més amb la petiteta, ja que fa molt l'ajuda de la teva parella. Així que, li estic donant el biberon i això es gloria: dorm tota la nit, no ha tingut cap còlic ni restrenyiment i lo milllor de tot es que puc anar a on sigui i sé que a la meva filla li pot donar el menjar qui sigui. Potser es comoditat?? no ho se, però crec que has de buscar el benestar tant pel bebé com per tu i la familia.

 

Un petó ben gran i espero que la meva aportació no hagi estat massa tard!!!

 

Sort!!

Bambi 6.

Hola Mar!!

M'ha fet molta il.lusió que hagis pensat en mi, per ajudar-te i aportar un petit gra d'arena en el teu projecte.
Sóc la Marta, la mare del Pau i el Magí, dos nens bessonets que no fa ni una setmana van fer 3 anys. La meva experiència, com totes les que he llegit, va ser molt especial, el moment del part és inolvidable i la resta és que ells passen a ser la teva prioritat número 1.
El meu embaràs va ser una sorpresa des de la primera ecografia, ja veus, bessons, impensable, no ens ho podíem ni creure, mai a la vida m'havia qüestionat que tindria bessons. El Pau i el Magí són bessons univitel.lins (un òvul fecundat que al cap de pocs dies després de la fecundació, es va partir per la emitat), són els que físicament se semblen molt, però són dos persones totalment diferents, amb caràcters diferents.
La pròxima sorpresa, a la setmana 28 de gestació, vaig trencar aigües i em vaig ficar de part. Després d'un part especialment llarg, 36 hores, van néixer el Magí (va ser el que va trencar la bossa) i després el Pau. Era un part de molt risc, ja que, em van ficar cortisona (si no m'equivoco) per què quan els nens neixessin, puguessin respirar sense dificultat. Finalment, tot va anar bé. Va ser un part natural encara que amb l'epidural, però al contrari de com ho tenia entés, jo si que vai fer força i vaig notar com neixien.
Llavors, després de les primeres cures, sentir-los plorar i veure'ls, se'ls van emportar cap a la UCI de neonats. Jo vaig tenir molta sort perquè el meu cos deuria segregar moltes hormones de la felicitat, vaig entrar en un estat d'euforia i alegria per què tot havia anat bé, encara que no podia estar amb ells.
També tenia molt clar que volia fer alletament matern, si podia o les meves forces m'ho permetien. Tal i com va anar tot, jo vaig començar a estimular el meu pit amb un "sacaleches", cada 3 hores, ja que era molt important que la primera llet "el calostre" li puguessin donar als nens. Al cap de 48 hores d'haver-los tingut me va fer la pujada de la llet. Vaig tenir la sensació de molta calor als pits, com si tingués febre i es van unflar bastant. Me van fer ficar unes gases amb aigua freda i al cap d'unes hores ja no tenia molèsties.
En el meu cas, vaig estar treient-me la llet durant 3 mesos aproximadament, cada 3 hores i com la producció de llet que feia era molt superior a les necessitats dels nens, la congelava. Els primers dies de vida dels nens, els alimentaven a través de suero, el seu estòmeg era immadur i molt poc a poc els van introduir la llet a través d'una sonda.
Quan els vaig tenir amb jo, al cap de 40 dies a l'hospital, me'ls van deixar portar a casa però amb la supervisió d'una infermera de l'equip de la UCI de neonats, que venia a casa cada dia per controlar el pes, estímuls i l'estat general dels nens, al cap d'una setmana ja vaig poder pujar cap a Llavorsí.
Doncs, la primera setmana que els vaig tenir, vaig veure que no tenia forces, ni temps per poder atendre les necessitats dels meus nens, pel que fa a l'alletament matern. M'explicaré, com era molt important que guanyessin pes, vaig optar per donar el pit a un, donar el biberó a l'altre i quan acabava del pit donar-li igualment el biberó, ja que no sabiem la llet que s'havia pres i a la pròxima toma el que havia fet biberó, li tocava pit+bibero i a l'altre biberó. Va ser com una marató, tot i que, jo estava molt recuperada del part, se juntaven les tomes gairebé no podia descansar, al pit es dormien molt, vaja vaig pensar que pel tema de defenses, ja els hauria immunitzat una mica i igualment a la meva llet li havia de ficar un complement per asegurar-nos que fós de la qualitat òptima que necessitaven per engreixar-se.
Ho vaig fer una mica contra cor, per què evidentment, el contacte i la interelació que hi ha entre nadó-mare-nadó quan es fa alletament matern, no es pot substituir amb el biberó, però tenia que estar bé i no super agotada per poder-los atendre en totes les seves altres necessitats.
Bé, penso que m'he allargat una miqueta i no vull avorrir-vos amb la meva sorprenent i múltiple experiència.
Mar espero haver-te servit d'ajuda pel teu projecte, ja saps on sóc per si tens cap dubte.
Siau
SOM LA LLET

Bambi 5.

Hola Mar,

Tal i com vam quedar et faig 5 cèntims del que fa ser la meva positiva i fantàstica experiència en això de la lactància materna.

Durant el meu primer embaràs tenia més por que el nen no s’agafés al pit en néixer  que al propi part. Des de jove tenia gravada la imatge d’un parell d’amigues que acabaven de ser mares i el seu patir perquè la criatura no s’agafava tan ràpid com elles haurien volgut (això m’horroritzava!). De fet, al final va ser ben bé al contrari, em vam fer una cesària que en el seu moment en va deixar bastant frustrada, amb la sensació que no havia fet gaire cosa perquè el nen nasqués i en canvi no vaig tenir cap problema perquè el Julen s’enganxés al pit només pujar-me a l’habitació.

Des del primer dia en vaig oblidar totalment dels horaris i li donava el pit a demanda tot i que, en contra del que creien les altres llevadores de l’hospital, la que estava de guàrdia aquell cap de setmana era de les que recomanaven “un quart d’hora a cada pit cada tres hores”. No li vaig fer ni cas i no vaig tenir cap problema, aviat em va pujar la llet (diuen que amb les cesàries triga una mica més). A més de no mirar el rellotge penso que també és important no capficar-se que el nadó popi dels dos pits en cada toma. La meva tècnica era que acabés de buidar un totalment perquè la llet del principi té unes propietats diferents que la que extreu al final de la popada (una és més líquida i ajuda a calmar la set i l’altra té més greix que és el que realment omple i deixa sensació de sacietat). En acabar li oferia l’altre i si ja en tenia prou i no l’agafava a la propera toma començava pel que no havia pres.

El que recordo de les nits de les primeres setmanes és una increïble set i la meva capacitat per empassar-me un litre d’aigua d’una glopada, durant els dies recordo tenir un pits plens de llet esperant que el Julen fes la seva feina i, naturalment, recordo una època meravellosa en la que vaig poder establir un contacte merescudament profund amb el meu  fill que d’una altra manera hauria esta més difícil o si més no diferent.

Als 21 mesos li vaig deixar de donar perquè tornava a estar embarassada i pensava que podia suposar un desgast massa gran. Li vaig explicar que ja no hi hauria més pit i crec que no li va resultar gens traumàtic.

Amb el segon l’experiència va ser igual de intensa i increïble. La imatge més tendra que recordo dels meus fills es quan em van pujar a l’habitació i vaig veure que el Julen tenia el seu ditet a dins de la boca del seu germà petit i aquest succionava intensament i cap dels dos tenia intenció de parar. En saber que l’Aritz naixeria per cesària programada i jo no podria posar-me’l al pit com a mínim en 1 hora li vaig explicar al Julen que m’havia d’ajudar mentre jo no hi fos i que li oferís el seu ditet perquè comences a “xuclar”. Ell va prendre bona nota i per tots dos va ser un primer contacte màgic (encara avui s’entendreixen quan els hi recordo) i a mi em va arribar ben endins.

Val a dir que en això de la lactància hi sents tantes coses que no són certes que t’acaben per desorientar. Has de deixar de banda les opinions de tothom i confiar en el sisè sentit que tenim les dones que hem alimentat als nostres fills al llarg de la història. Una de les creences que encara corren és que quan tornes a tenir la regla la llet es retira. Encara recordo amb llàstima quan una coneguda que tenia una nena de la mateixa edat que l’Aritz (4 mesos) em va comentar que li havia deixat de donar al pit perquè portava uns dies amb molts plors, que a ella li havia baixat la regla i que en trucar  a l’hospital per demanar informació algú li havia dit que s’oblidés ja del pit perquè la llet se li estava retirant. Us puc dir que als pocs mesos d’haver tingut als meus fills vaig tenir la regla i que els dos van popar fins gairebé els dos anys sense problemes. Quan estem criant no som un magatzem de llet i un mal dia s’acaba, som més aviat una fàbrica que va fent a demanda del nostre “client” i les propietats de la llet també canviant depenen de la necessitat de nadó. Lògicament que no és la mateixa llet, ni la mateixa quantitat que produeixes durant el 1r mes que quan el nen té 20 mesos però el que és segur és que mentre hi ha demanda hi ha producció encara que entremig et trobis algun entrebanc.

Bé espero que tinguis sort en el teu treball i que aprofitis les nostres experiències si un dia acabes sent mare. Veuràs que tenir un fill et canvia la vida però és el més meravellós que et pot passar i si a sobre pots tenir l’experiència d’alletar-lo ja és “el no va más”. Si recordar les sensacions  després de 13 i 11 anys m’han fet remoure tantes coses ja pots imaginar quina és la experiència més magnífica de la vida.

Bambi 4.

Bones Mar,
com que no tinc compte de Blog, faig servir aquest canal per explicar-te la meva experiència, que es tot un plaer poder-te ajudar.
Començo - fa ja 4 anys i mig, quan vaig tenir a la la Júlia, en plè mes d'Agost, la llevadora de vacances, jo més perduda que un peix al desert i lo pitjor de tot, soportant els comentaris de generacions pasades, es a dir, mare i sogra que mai a la seva vida havien alletat ja que a la seva època no es fomentava gens l'alletament matern i anaven directes als bibis. Llavors l'ajuda no era massa, i els consells una mica passats de rosca. La Júlia no era molt dormidora, més aviat inquieta i lo únic que la calmava era el pit, amb lo que les seves tomes, era fora de controls horaris, totalment a demanda = la major part del dia enganxada al pit, llavors aguanta el: "una altre cop la tens enganxadaaaaa? " ... "Però, es que ara li toca????" ... "Vols dir que no l'estàs viciant, tant pit , tant piiiittttt???"... " Uuff, aquesta nena, saps el que té??? GANA!!" Dona-li un biberó, i ja veuràs com et dorm! Tu no deus fer prou llet! " - I sort que no feia prou llet, que la meva filla estava per sobre de la mitja, si hem descuido, la faig un TORETE!.
La veritat que el primer mes, va ser insoportable, la meva ignorància, les terceres persones que sense tenir-ne ni idea, et fan sentir com que no ho estas fent del tot bé.. I es que ningú del meu entorn proper havia donat mai pit.
Doncs sabeu què hem va ajudar molt i molt? que caigués a les meves mans un llibre de CARLOS GONZALEZ - UN REGALO PARA TODA LA VIDA! a part que el titol es la cosa més acertada del món, ja que tenir un fill es un regal que et cau i de per vida, a part hem va fer entendre que tots els comentaris ignorants que hem queien, eren només fruit de un "NO TENIR NI IDEA" i que per tant m'havia de fer totalment la SORDA i continuar fins lo que havia fet, seguir els meus propis instins.
Aquest llibre, era la bomba, ja que tot absolutament TOT amb lo que puguis tenir amb el teu bebe, desde els còlics, el caca verda, la posició de pit, el què menjar, el què veure, el com dormir, el.... tot el que et passi pel cap, anaves a l'index i allí trobaves resposta. Llavors anava amb el llibre a tot arreu.
Deprés de la primera étapa, va venir la segona: TORNA A INCORPORAR-TE A LA FEINA - un altre pas terrible que amb només 16 setmanes de vida, explicali al teu petit o petita, que la demanda ja no serà tanta demanda, i la seva cuidadora, padrina, o qui sigui li entufarà un xumet a la primera de canvi. Tot i així vaig poder apurar fins a 5 mesos la meva baixa, i tirar de pit fins als 7 mesos.  La meva experiència personal alletant a les meves filles ha estat més per ajudar i aportar-lis lo millor que se'ls hi podia donar, en quant a defenses i totes les ventatges que donar el pit comporta davant de la llet de formula, ja que tant amb una com l'altre més d'una vegada se'm va passar pel cap : Si finalment dongués un biberó podria tenir una vida més organitzada, sortir a sopar sense preocupant-me que la meva nena si es desperta necessitarà el meu pit,  anar a la pelu tranquilmanet sense haver d'estar amb la nena enganxada a la teta, perquè clar... COM QUE NO TE HORARIS, DONCS ALLÍ ESTIC FENT DE VACA TOT EL DÍA! Realment que la meva vida era un puto caos! però tot son etàpes a la vida, i  que sort que la vaig poder viure.
(de fet, per començar ara ja no et podria estar explicant la meva experiència)
Una mica subrealista, veritat? Amb la Júlia ho vaig patir molt, però malgrat tot amb la JANA, la meva segona filla ho vaig tornar a fer (malgrat hem van sortir calivelles, i fins hi tot, treia sang) però allí estava dale, que dale! i fins hi tot vem tirar només de pit (sense introduir res més) fins els 6 mesos, tot un triomf per mi, i fins als 7 mesos igual que la Júlia.
Ja no crec que torni a tenir més cap bebe, però si vingués el cas, ho tornaria a fer, donar el pit. I també sempre engresco a les meves amigues i conegudes que ho fassin i que sobretot que es sentin al 100% de fer-ho i disfrutar-ho, ja que per patir tampoc no cal. Això es una cosa de dos, i ambdos s'hi han de trobar bé.
I bé.. auquesta es la meva aportació, en podria explicar més d'històries, però llavors hem faria moooolt plasta! així que aquest es el meu grà de sorra al teu progecte i espero que et sigui d'ajuda.
Si necessites res més aqui estic.

una abraçada.
Judith