Bambi 17.

Bon dia Mar,

 

 A través de la gent d'Alleta, de Lleida, he conegut el teu projecte de recerca i el teu blog. Em sembla una proposta molt interessant i et voldria explicar la meva experiència, per si t'és d'utilitat.

 

Tinc un fill, el Pol, que va nèixer el 24 de maig de 2007 a l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida, quan jo tenia 30 anys. Sóc molt baixeta (148 cm), aixì que el meu tocòleg sempre va tenir dubtes de que pugués tenir un part vaginal. Malgrat tot, la nostra intenció era tenir un part, a l'hospital, però el mes natural possible.  El dimecres 23 de maig a les 21h, mentre sopava, vaig trencar aigües. Va se un "glop" només, com una mica d'aigua que m'hagués mullat les calces, però estava segura del que havia passat. No notava contraccions, però tal i com ens havien indicat a les classes de preparació al part, em vaig dutxar tranquil·lament i vam fer via cap a l'hospital. Un cop allà, em van dir que no estava gens dilatada, que tenia contraccions, però molt fluixes, però que al haver trencat aigües, m'havia de quedar ingresada per precaució. Durant la nit vaig notar algunes contraccions molt fortes, que m'endurien molt el ventre, però en general vaig estar bé. Al matí següent, em van tornar a visitar i com que estava igual "de verda" em van dir que em posarien un antibiótic (ja que era estreptococ positiu i calia prevenir un possible contagi del nen durant el part) i em provocarien el part amb occitocina. Jo només tenia ganes de caminar i anava passadís amunt i avall... Per posar-me l'antibiótic em van posar una via i, a partir de llavors, em van deixar "lligada" a una camilla. A les 11h, em van acabar de trencar la bossa d'aigües  (les aigües ja van sortir brutes, cosa que va estranyar a la llevadora, però no van dir res més) i em van posar l'occitocina, les corretges per monitoritzar el fetus... Només una hora després jo ja estava esgotada, tenia contraccions cada 1 ó 2 minuts, en principi no eren massa doloroses, s'aguantaven bé, sobretot amb l'ajuda dels massatges a la zona lumbar que em feia el meu home, i al ventall amb el que m'anava donant aire... però a mesura que anaven passant les hores, el cansament s'anava acumulant. Sentíem pitar els monitors i la ginecóloga i llevadora anaven passant... però semblava anar tot normal, fins que a les 14h, dilatada només de 3 cm, els monitors van començar a pitar com bojos i tothom es va arremolinar al voltant nostre, em demanaven que canviés de postura, em feien massatges a la panxa i van haver de treure l'occitocina i aturar el part. Es veu que durant les contraccions, el ritme cardíac del fetus baixava força, i de tant en tant, feia contraccions molt perllongades en el tems, i al no relaxar-se l'úter, hi havia patiment fetal... Em van deixar descansar una horeta (durant la qual em vaig adormir de pur esgotament) i després ho van tornar a intentar de nou amb oxitocina... Va tornar a passar i van haver de tornar a aturar el part. Sentint que estava l'anestesista per allà vaig demanar que em poséssin l'epidural a les 6 de la tarda, tot i que estava només dilatada 3 cm. Va ser un patiment, tinc escoliosis lumbar, i van trigar 1 h de rellotge en poder posar-me l'epidural, tremolava com una fulla i em van haver de punxar un munt de vegades... Després, vam tornar a intentar continuar el part posant-me occitocina "a raig"... amb l'epidural ja no em feien mal les contraccions, i em vaig poder "relaxar", tot ique patíem per com s'estava allargant tot. Finalment, a les 21h de la nit, 24h després de trencar aigües, al veure que només havia dilatat 3 cm, em van fer una cesàrea.  El meu home, apartat del meu costat, va patir força, al no saber què passava i haver de "lidiar" ell sol amb la família.  A mí, durant la cesàrea, em va sorprendre molt que encara conservava una mica de sensibilitat a les cames, i que per poder treure el nen, els metges van haver d'empènye moltíssim la panxa... em va xocar.

Finalment, a les 22:25 mins, va nèixer per cesàrea el Pol, un bebé preciós de 3k 200 grs... però al nèixer tenia algun problema respiratori, tenia meconi al tracte respiratori, així que me'l van ensenyar un segon i se'l van endur a la UVI. Al meu home també li van ensenyar un moment i li van demanar que anés a fer tota la paperassa. A mí em van deixar a la sala de recuperació, sola, durant 4h... i vaig estar plorant com una magdalena. Emocionada per haver tingut un fill, contenta de poder descansar... però terriblament sóla, sense saber qué passava ni com estava el nen.

De matinada em van portar a l'habitació i el meu home em va explicar que el nen estava a la incubadora, que havia pogut entrar a veure'l i que l'estaven tractant amb antibiótic, preventivament, mentre esperaven el resultat de les analítiques que li havien fet, però que estava bé. Aquella nit vaig dormir, de pur esgotament... però fins l'endemà a les 12h no vaig poder anar a veure al meu fill a la UVI, 30 minuts. Per la tarda, ja havien desaparegut els problemes respiratoris i ens el van deixar agafar... 30 minuts més de contacte. Al nen ja li havien donat biberons... i jo vaig reclamar que volia donar-li el pit, així que després d'unes hores d'espera, no va ser fins 24h després del part, que em van explicar que m'havia de treure la llet amb un sacaleches i que la pujarien a la incubadora perquè li donéssin... però pràcticament no sortia res... Al dia següent ja el van treure de la incubadora i el van passar a "intermedis", podia anar a veure'l cada 3 hores, i allà, 2 dies després d'haver nascut, les infermeres em van ajudar a posar-me'l al pit, però no es volia enganxar... El Pol va estar ingressat una setmana, i recordo uns dies molts durs, al fer cas de tot el que et diuen, però veure que així i tot el nen no s'enganxa al pit, no et puja la llet... em sentia rebutjada pel meu propi fill, que no sabia, que no feia res bé... a vegades no podia aguantar les llàgrimes (i encara és ara que m'emociono quan ho recordo). Per sort, el darrer dia li van donar l'alta i vam passar la última nit a l'hospital els dos junts.... però sense agafar-se al pit.

El dijous, una setmana justa després del naixament, vam arribar a casa. Per sort, ma germana és infermera de neonats, i es va instal·lar un parell de dies amb nosaltres disposada a fer tot el possible per poder donar-li el pit. Amb mugroneres i enganyant-lo amb una canuleta amb llet, vam aconseguir que s'enganxés a la mugronera, tot i que li costava, no savia treure la llet! ni tan sols sabia agafar-se! Durant un mes i mig només va caldre que li donés un suplement de 30-60ml per la nit, però amb la llevadora, vam comentar de treure els suplements per intentar potenciar més la lactància materna. Durant 15 dies va prendre pit en exclusiva, però va perdre pes i el pediatra em va dir que no podia ser, que li tornés a donar suplements, però com que estava molt segura de voler donar el pit i el meu home em recolzava 100%, vam arribar a l'acord de que a cada toma li donaríem el suplement que fes falta, però només després de que hagués buidat els dos pits... i així ho vam fer, vam mantenir la lactància mixta durant 11 mesos, fins que ell va dir que no volia més pit. Donar el pit és una de les experièncíes més maques que he viscut... i per això, deixar el pit, va ser un dels moments que més em van costar, junt amb la separació del bebé a les 16 setmanes per tornar a treballar...

Al cap d'un any i mig vaig tenir un abort... em van fer un degrat i la recuperació de l'anestèsia va ser a la mateixa sala de recuperació del part... imagineu-vos quina controvèrsia de sentiments!

Des de llavors, hem estat intentant tenir un altra fill i no hi ha hagut manera, finalment, fa uns mesos vam intentar un procés de fecundació in vitro que no va funcionar... Així doncs, sembla que de moment, aquest serà l'únic part i alletament, que tindrem, el que li dóna més valor encara.

 

Bé, espero que l'experiència et sigui d'utilitat i que facis un bon projecte!

 

Una abraçada!!

 

Pietat Pizarro Gonzàlez

Bambi 16.

Hola Mar,

T'explicaré el meu cas. Tinc un fill que va nèixer el 19 de setembre del 2007. 

En Sergi, va nèixer amb 41 setmanes de gestació i amb inducció al part ja que m'havien diagnosticat retard de creixement intrauterí desde la setmana 32.

El meu part no va ser d'allò que es pugui dir bonic, ni el recordo amb carinyo sinó més aviat amb por. Naturalment contenta per haver nascut el meu primer fill, però l'experiència un pél traumàtica. El dia 18 al anar a una revisió de rutina com cada setmana desde fèia un mes, sense cap explicació prèvia em van pujar a la 4a planta de l'Arnau de Vilanova, i em van dir: Ja pots entrar. Al meu marit li van dir que ell no podia entrar. Això ja ens va crear una ansietat terrible, no sabiem que passaria ni que em fèien. Em provocaven el part? Ara? Tal qual? Doncs si.

Finalment una enfermera se'm va acostar i li vaig preguntar què em farien, em va explicar que em posarien una gassa plena de prostaglandines per iniciar el part. Em van enviar a una habitació compartida. Era el migdia i l'altre noia estava de part així que pel moment estava sola. Poc a poc van anar avançant les contraccions. Primer un mal de regla i cada vegada més fortes. No havia quasi esmorzat pq tenia visita al matí i estava nerviosa, no vaig poder dinar. Em van dir millor no mengis res per si de cas. Finalment amb la complicitat d'una enfermera em van portar un iogurt i galetes. A les 8 del vespre començava ja a tenir contraccions fortes. Al mateix temps que van apareixer tota la família de la companya d'habitació que no van marxar fins a les 12h de la nit! En tot aquell rato jo no gosava cridar a les contraccions per no molestar, quan eren ells qui m'estaven molestan. A les 10 de la nit, i sense sopar naturalment, les contraccions eren tant fortes que tenia vòmits i cagarrines. Em vaig treure la tira de prostaglandines sense permís pq era insuportable. Em van revisar. Res. No havia dilatat ni mig centímetre. Em van posar una lavativa per netejar, cosa estúpida pq jo ja havia netejat, no havia menjat res en tot el dia, i igualment quan empenys embrutes...

A les 12h vaig cridar la infermera pq tenia contraccions cada minut. No sabia com col·locar-me. Ja m'ho havien comentat que quan el part és provocat és més dolorós però mai m'hagués imaginat que tant.  Vaig anar altre cop a monitors, tenia les contraccions molt seguides, però ni rastre de trencar aigües i dilatació només de 2,5. No em podien posar epidural pq era massa d'hora tot i que veièssin el mal que tenia i la demanés a crits. Em van enviar a l'habitació. Vaig intenar dormir fins a les 3am. que em van venir a buscar per comprovar el meu estat. Encara estava a 2,5cm.Em volien treure llavors la tira, i els vaig dir que fèia hores que me l'ahvia tret pq allò era insuportable. Em van dir que menys mal que me l'havia tret. Tot d'un plegat vaig trencar aigües. Van anar a buscar l'anestesista per posar-me l'epidural. No va donar temps, de repen amb mitja hora vaig passar de 2,5cm a 8cm. Les contraccions eren tant seguides que no hi havia descans entre elles. Jo ja començava a empenyer. Em notava el nen a punt de sortir. Però el nen s'estava ofegant, calia fer una cessària d'urgència. I així va ser. El meu marit no va poder entrat i a mi em van adormir amb anestesia general. El cas era greu, vaig sentir un metge que dèia:;- la suerte ya està echada...- Per sort, el nen, el meu Sergi, se'n va sortir. La cessària no va durar més de 10 minuts. El van treure corrents de quiròfan. El meu marit el va veure tot blanc i sense moure's. Es va pensar que no havia anat bé, el metge el va tranquil·litzar que no patís, estav bé però havia d'estar a l'UCI. Eren les 6am del 19 de setembre. Jo vaig dormir fins les 8. No sabia on era. Ni on era el meu fill, ni si era viu ni res. Ningú em donava explicacions. Em van dir que no em podia moure d'allà fins les 12h. De totes formes, no sé si per l'efecte de l'anestèsia jo estava tranquil·la. Suposo que en el fons sabia que havia anat bé. Em van dur a l'habitació i em vaig endur una decepció al no veure el meu fill. Què ha passat? On és? Està bé? De seguida, la meva mare que ja havia arribat, i la meva parella em van dir que no patís que estava bé, però en una incubadora, i no pel poc pes ja que havia nascut amb 2,6Kg i 49cm. 

Vaig trigar 3 dies en poder-lo veure. Havia de fer repós, i no podia pujar a la 5a planta on era ell. L'espera va ser terrible. Sort que teniem les càmares digitals i em podia fer una idea de com era. Jo estava convençuda a donar-li el pit, però patia pq no sabia com reaccionaria sense haver estat en contacte amb ell les primeres hores, que li haguèssin donat xumet i que l'alimentessin amb llet artificial. Em van portar un extractor de llet elèctric. El vaig anar utilitzant i cada dia tenia més llet que li barrejaven amb la de complement.Finalment vaig poder-lo agafar. Ell encara a la incubadora. De seguida me'l vaig posar al pit, tal com la llevdora m'havia dit. Tot i que el nen tenia quasi 4 dies, se'm va enganxar de seguida. Semblava un miracle. Va ser tant bonic! A partir d'allà. Vaig pujar cada dia, cada 3 hores per donar-li el pit, fins que el van treure de l'incubadora i el van portar a la UVI. Allà ja més espavilat podiem estar més amb ell. El meu marit va aprendre a canviar-li els bolquers abans que jo!

De seguida vam marxar cap a casa. Al principi només li podia donar el pit estirada, la ferida em fèia mal i les contraccions que cada vegada que li donava el pit tenia eren horroroses, però jo sabia que era el millor per ell, i necessitava compensar el temps que no havia passat amb ell els primers dies. Així que sempre que podia el tenia amb mi i cada vegada que plorava li donava el pit. Al principi vaig tenir dolor, però de seguida se'm va passar. Vaig anar a l'associació d'alleta. Allà em van ensenyar a col·locar bé el nen, i els mals van marxar del tot. Vam estar alletant el nen fins als 8 mesos, moment en què ell, va dir que ja en tenia prou i semblava haver-se oblidat d'un dia per l'altre com es fèia per mamar. Espero t'hagi servit la meva experiència. Sento haver donat masses detalls. 

Molta sort!

http://ludomarta.blogspot.com/

Bambi 15.

Hola Mar, t'envio la meva informació per correu, després si vols la pots penjar al mur.
Hem dic Carme, tinc tres fills de 31, 30 i 23 anys, ja fa uns quans dies del seu naixement i la seva lactància.
Als meus 22 anys esperava el nostre primer fill. Estava aterrada, els parts de la meva mare i les meves àvies no havien sigut que diguem senzills. A pesar de tot jo volia tenir el meu fill amb part natural.
El ginecòleg que em portava em va preguntar, quan estava de 3 o 4 mesos, si voldria el Pentotal (anestèsia que s'utilitzava llavors amb la qual adormien totalment a la mare, i en conseqüència també al fill), jo li vaig dir que no. Em va dir que quan arribaria el moment del part li demanaria i llavors no me la posaria. Aquest ginecòleg em va fer un REGAL!!. Vaig sortir d'allí convençuda que no podia deixar-me en mans d'una persona capaç de dir una cosa així. La meva por al part i el saber que no podia comptar amb el ginecòleg (així ho vaig veure jo en aquell moment) em va fer pensar que m'havia d'espavilar per mi mateixa, i li vaig dir a la meva parella que aniria a parlar amb una llevadora per tal de tenir el part a casa. Vaig començar a pensar què podia fer, em vaig adonar que en la Naturalesa els animals no necessiten res per parir i que no pareixen amb dolor, vaig pensar que si jo formo part de la Naturalesa també podia aconsseguir el mateix que els animals. Em vaig informar, a través d'una noia naturista que feia poc havia tingut el seu fill a casa amb part natural, què podia fer per preparar-me. Em vaig comprar un llibre del Dr.Vander (ara ja no es troba a les llibreries) que es titula "Parto sin Dolor". Vaig seguir aquest llibre al peu de la lletra, vaig agafar cada vegada més confiança amb mi mateixa i la por es va anar esvaint. Vaig arribar al final de l'embaràs tranquila, segura i convençuda de que la Naturalesa i jo som la mateixa cosa i que si em deixava portar per ella, junt amb la preparació que portava, no podia haver-hi cap error. Jo puc dir que el dolor de part no existeix per naturalesa, que és infundat per les pors de la pròpia mare (i també en part del pare). El meu primer part va ser a casa, un part fantàstic, la màxima molèstia que vaig sentir va ser la d'un malt de panxa quan alguna cosa de menjar no s'ha posat bé i només va ser les 3 últimes contraccions de dilatació.
En el part hi ha un treball molt important tant per part de la mare com del fill però en cap cas hauria de ser dolorós. L'alletament perfecte, cada mare té la llet que el seu fill necessiita per créixer i la composició de la llet varia inclús per cada fill. La Naturalesa és sàbia.
Per als embarassos dels segënts fills vaig fer el mateix i els parts van ser igual de preciosos. Amb això em vaig adonar també que els parts tots són iguals per naturalesa i que l'únic que fa que els parts siguin diferents són les diferents pors que afecten a la mare en cada part.
Va anar passant el temps i després d'anar sentint casos de parts dolorosos i molt medicalitzats, vaig decidir (fa uns 5 anys) fer formació al part per totes aquelles mares que vulguin disfrutar del seu part. En aquests moments dono classes de preparació al part, una preparació adequada a la Naturalesa de la mare, el fill. La forma millor de no patir és ser una mica més humils i adonar-nos que la pròpia Naturalesa és la inteligència més gran i treballar per adequar-nos a ella. Això requereix un treball i un esforç que no tothom està deisposat a fer, però també hi ha qui ho faria i no ho coneix.
Una abraçada
Carme 







Hola, soc la mar. Us adjunto una petita descripció que m'han manat per fer a clase...

La puesta de sol tiñe de naranja algunas nubes esparcidas aquí y allá. En el centro del cielo una luna ya pálida se esconde entre las últimas ramas de un árbol frondoso. Delante de la fuente una joven pareja se besa de forma cariñosa, antes de separarse para ir a cenar... En medio del parque, junto al estanque, el viejo anciano se fuma un cigarrito para matar el tiempo. El silencio se confunde con los ruidos extrañamente lejanos de un tráfico algo nervioso.

De una ventana llegan algunas notas de una música lenta y agradable, el sonido de un piano que mejora con el tiempo. Arriba vive ese mismo chico que conocí hace ya unos años, ahora más mayor, hace un tiempo que prepara los exámenes para la especialización. Un poco más abajo las líneas blancas del campo de tenis resplandecen bajo la palidez lunar. A ambos lados  de la urbanización se oye el fondo de la piscina vacía, esperando triste como todos los años el próximo verano. También esta vez ha sido vaciada demasiado temprano por un portero demasiado estricto.

Desde fuera se ven la plantas cuidadas con cierta armonía, y la entrada al parquin señalada por una valla de madera. Desde mi quinto piso oigo como se extiende por todas partes la estridente risa de una chica.