Hem dic Carme, tinc tres fills de 31, 30 i 23 anys, ja fa uns quans dies del seu naixement i la seva lactància.
Als meus 22 anys esperava el nostre primer fill. Estava aterrada, els parts de la meva mare i les meves àvies no havien sigut que diguem senzills. A pesar de tot jo volia tenir el meu fill amb part natural.
El ginecòleg que em portava em va preguntar, quan estava de 3 o 4 mesos, si voldria el Pentotal (anestèsia que s'utilitzava llavors amb la qual adormien totalment a la mare, i en conseqüència també al fill), jo li vaig dir que no. Em va dir que quan arribaria el moment del part li demanaria i llavors no me la posaria. Aquest ginecòleg em va fer un REGAL!!. Vaig sortir d'allí convençuda que no podia deixar-me en mans d'una persona capaç de dir una cosa així. La meva por al part i el saber que no podia comptar amb el ginecòleg (així ho vaig veure jo en aquell moment) em va fer pensar que m'havia d'espavilar per mi mateixa, i li vaig dir a la meva parella que aniria a parlar amb una llevadora per tal de tenir el part a casa. Vaig començar a pensar què podia fer, em vaig adonar que en la Naturalesa els animals no necessiten res per parir i que no pareixen amb dolor, vaig pensar que si jo formo part de la Naturalesa també podia aconsseguir el mateix que els animals. Em vaig informar, a través d'una noia naturista que feia poc havia tingut el seu fill a casa amb part natural, què podia fer per preparar-me. Em vaig comprar un llibre del Dr.Vander (ara ja no es troba a les llibreries) que es titula "Parto sin Dolor". Vaig seguir aquest llibre al peu de la lletra, vaig agafar cada vegada més confiança amb mi mateixa i la por es va anar esvaint. Vaig arribar al final de l'embaràs tranquila, segura i convençuda de que la Naturalesa i jo som la mateixa cosa i que si em deixava portar per ella, junt amb la preparació que portava, no podia haver-hi cap error. Jo puc dir que el dolor de part no existeix per naturalesa, que és infundat per les pors de la pròpia mare (i també en part del pare). El meu primer part va ser a casa, un part fantàstic, la màxima molèstia que vaig sentir va ser la d'un malt de panxa quan alguna cosa de menjar no s'ha posat bé i només va ser les 3 últimes contraccions de dilatació.
En el part hi ha un treball molt important tant per part de la mare com del fill però en cap cas hauria de ser dolorós. L'alletament perfecte, cada mare té la llet que el seu fill necessiita per créixer i la composició de la llet varia inclús per cada fill. La Naturalesa és sàbia.
Per als embarassos dels segënts fills vaig fer el mateix i els parts van ser igual de preciosos. Amb això em vaig adonar també que els parts tots són iguals per naturalesa i que l'únic que fa que els parts siguin diferents són les diferents pors que afecten a la mare en cada part.
Va anar passant el temps i després d'anar sentint casos de parts dolorosos i molt medicalitzats, vaig decidir (fa uns 5 anys) fer formació al part per totes aquelles mares que vulguin disfrutar del seu part. En aquests moments dono classes de preparació al part, una preparació adequada a la Naturalesa de la mare, el fill. La forma millor de no patir és ser una mica més humils i adonar-nos que la pròpia Naturalesa és la inteligència més gran i treballar per adequar-nos a ella. Això requereix un treball i un esforç que no tothom està deisposat a fer, però també hi ha qui ho faria i no ho coneix.
Una abraçada
Carme
Hola, soc la mar. Us adjunto una petita descripció que m'han manat per fer a clase...
La puesta de sol tiñe de naranja algunas nubes esparcidas aquí y allá. En el centro del cielo una luna ya pálida se esconde entre las últimas ramas de un árbol frondoso. Delante de la fuente una joven pareja se besa de forma cariñosa, antes de separarse para ir a cenar... En medio del parque, junto al estanque, el viejo anciano se fuma un cigarrito para matar el tiempo. El silencio se confunde con los ruidos extrañamente lejanos de un tráfico algo nervioso.
De una ventana llegan algunas notas de una música lenta y agradable, el sonido de un piano que mejora con el tiempo. Arriba vive ese mismo chico que conocí hace ya unos años, ahora más mayor, hace un tiempo que prepara los exámenes para la especialización. Un poco más abajo las líneas blancas del campo de tenis resplandecen bajo la palidez lunar. A ambos lados de la urbanización se oye el fondo de la piscina vacía, esperando triste como todos los años el próximo verano. También esta vez ha sido vaciada demasiado temprano por un portero demasiado estricto.
Desde fuera se ven la plantas cuidadas con cierta armonía, y la entrada al parquin señalada por una valla de madera. Desde mi quinto piso oigo como se extiende por todas partes la estridente risa de una chica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario