Bambi 7.

Hola Mar!!!

 

Bé jo he tingut 2 nenes, la Dakota que ara té 23m i l'Aura que en té 5m. Els parts van ser completament naturals. A la Dakota li vaig donar el pit durant 6m i la meva experiència va ser una mica dureta. Primer :tens durant 1 mes aprox. un dolor als pits que et cauen les llàgrimes cada cop et poses el bebé per menjar, però et sacrifiques ja que  saps que això és normal. A part d'això, va ser una situació de molta dependència, ja que no podia fer cap viatge que no fos amb ella perquè cada 2-3h li havia de donar el pit, sortia a passejar o a prendre algo i ella també volia pit encara que li hagués donat a casa abans de sortir, o sigui, havia d'anar treient el pit per tota arreu. Les nits eren horribles, cada 2-3h despertat per donar-li el pit,etc. Va tenir mogollon de còlics, restrenyiment des del mes de vida, etc i això que diuen que amb la lactància materna menys còlics i no restrenyiment, doncs la meva ho va agafar tot la pobreta. També has de sentir per part d'algun familiar "es que plora perquè queda amb gana", "es que no fas prouta llet", "jo si fos tu li donaria el biberon", "bla,bla,bla", tots donaven la seva opinió i el que feien era incordià encara més!! Quan vaig deixar d'alletar, la veritat es que em vaig sentir alliberada i el meu caracter també va canviar.

Quan em vaig quedar embarassada de l'Aura tenia claríssim que no li donaria el pit, tot i que algú va intentar convencem. Primerament vaig pensar que la Dakota era encara petiteta i ja me temia lo peor i després volia tenir més temps per la Dakota i que el pare s'involucrés també més amb la petiteta, ja que fa molt l'ajuda de la teva parella. Així que, li estic donant el biberon i això es gloria: dorm tota la nit, no ha tingut cap còlic ni restrenyiment i lo milllor de tot es que puc anar a on sigui i sé que a la meva filla li pot donar el menjar qui sigui. Potser es comoditat?? no ho se, però crec que has de buscar el benestar tant pel bebé com per tu i la familia.

 

Un petó ben gran i espero que la meva aportació no hagi estat massa tard!!!

 

Sort!!

Bambi 6.

Hola Mar!!

M'ha fet molta il.lusió que hagis pensat en mi, per ajudar-te i aportar un petit gra d'arena en el teu projecte.
Sóc la Marta, la mare del Pau i el Magí, dos nens bessonets que no fa ni una setmana van fer 3 anys. La meva experiència, com totes les que he llegit, va ser molt especial, el moment del part és inolvidable i la resta és que ells passen a ser la teva prioritat número 1.
El meu embaràs va ser una sorpresa des de la primera ecografia, ja veus, bessons, impensable, no ens ho podíem ni creure, mai a la vida m'havia qüestionat que tindria bessons. El Pau i el Magí són bessons univitel.lins (un òvul fecundat que al cap de pocs dies després de la fecundació, es va partir per la emitat), són els que físicament se semblen molt, però són dos persones totalment diferents, amb caràcters diferents.
La pròxima sorpresa, a la setmana 28 de gestació, vaig trencar aigües i em vaig ficar de part. Després d'un part especialment llarg, 36 hores, van néixer el Magí (va ser el que va trencar la bossa) i després el Pau. Era un part de molt risc, ja que, em van ficar cortisona (si no m'equivoco) per què quan els nens neixessin, puguessin respirar sense dificultat. Finalment, tot va anar bé. Va ser un part natural encara que amb l'epidural, però al contrari de com ho tenia entés, jo si que vai fer força i vaig notar com neixien.
Llavors, després de les primeres cures, sentir-los plorar i veure'ls, se'ls van emportar cap a la UCI de neonats. Jo vaig tenir molta sort perquè el meu cos deuria segregar moltes hormones de la felicitat, vaig entrar en un estat d'euforia i alegria per què tot havia anat bé, encara que no podia estar amb ells.
També tenia molt clar que volia fer alletament matern, si podia o les meves forces m'ho permetien. Tal i com va anar tot, jo vaig començar a estimular el meu pit amb un "sacaleches", cada 3 hores, ja que era molt important que la primera llet "el calostre" li puguessin donar als nens. Al cap de 48 hores d'haver-los tingut me va fer la pujada de la llet. Vaig tenir la sensació de molta calor als pits, com si tingués febre i es van unflar bastant. Me van fer ficar unes gases amb aigua freda i al cap d'unes hores ja no tenia molèsties.
En el meu cas, vaig estar treient-me la llet durant 3 mesos aproximadament, cada 3 hores i com la producció de llet que feia era molt superior a les necessitats dels nens, la congelava. Els primers dies de vida dels nens, els alimentaven a través de suero, el seu estòmeg era immadur i molt poc a poc els van introduir la llet a través d'una sonda.
Quan els vaig tenir amb jo, al cap de 40 dies a l'hospital, me'ls van deixar portar a casa però amb la supervisió d'una infermera de l'equip de la UCI de neonats, que venia a casa cada dia per controlar el pes, estímuls i l'estat general dels nens, al cap d'una setmana ja vaig poder pujar cap a Llavorsí.
Doncs, la primera setmana que els vaig tenir, vaig veure que no tenia forces, ni temps per poder atendre les necessitats dels meus nens, pel que fa a l'alletament matern. M'explicaré, com era molt important que guanyessin pes, vaig optar per donar el pit a un, donar el biberó a l'altre i quan acabava del pit donar-li igualment el biberó, ja que no sabiem la llet que s'havia pres i a la pròxima toma el que havia fet biberó, li tocava pit+bibero i a l'altre biberó. Va ser com una marató, tot i que, jo estava molt recuperada del part, se juntaven les tomes gairebé no podia descansar, al pit es dormien molt, vaja vaig pensar que pel tema de defenses, ja els hauria immunitzat una mica i igualment a la meva llet li havia de ficar un complement per asegurar-nos que fós de la qualitat òptima que necessitaven per engreixar-se.
Ho vaig fer una mica contra cor, per què evidentment, el contacte i la interelació que hi ha entre nadó-mare-nadó quan es fa alletament matern, no es pot substituir amb el biberó, però tenia que estar bé i no super agotada per poder-los atendre en totes les seves altres necessitats.
Bé, penso que m'he allargat una miqueta i no vull avorrir-vos amb la meva sorprenent i múltiple experiència.
Mar espero haver-te servit d'ajuda pel teu projecte, ja saps on sóc per si tens cap dubte.
Siau
SOM LA LLET

Bambi 5.

Hola Mar,

Tal i com vam quedar et faig 5 cèntims del que fa ser la meva positiva i fantàstica experiència en això de la lactància materna.

Durant el meu primer embaràs tenia més por que el nen no s’agafés al pit en néixer  que al propi part. Des de jove tenia gravada la imatge d’un parell d’amigues que acabaven de ser mares i el seu patir perquè la criatura no s’agafava tan ràpid com elles haurien volgut (això m’horroritzava!). De fet, al final va ser ben bé al contrari, em vam fer una cesària que en el seu moment en va deixar bastant frustrada, amb la sensació que no havia fet gaire cosa perquè el nen nasqués i en canvi no vaig tenir cap problema perquè el Julen s’enganxés al pit només pujar-me a l’habitació.

Des del primer dia en vaig oblidar totalment dels horaris i li donava el pit a demanda tot i que, en contra del que creien les altres llevadores de l’hospital, la que estava de guàrdia aquell cap de setmana era de les que recomanaven “un quart d’hora a cada pit cada tres hores”. No li vaig fer ni cas i no vaig tenir cap problema, aviat em va pujar la llet (diuen que amb les cesàries triga una mica més). A més de no mirar el rellotge penso que també és important no capficar-se que el nadó popi dels dos pits en cada toma. La meva tècnica era que acabés de buidar un totalment perquè la llet del principi té unes propietats diferents que la que extreu al final de la popada (una és més líquida i ajuda a calmar la set i l’altra té més greix que és el que realment omple i deixa sensació de sacietat). En acabar li oferia l’altre i si ja en tenia prou i no l’agafava a la propera toma començava pel que no havia pres.

El que recordo de les nits de les primeres setmanes és una increïble set i la meva capacitat per empassar-me un litre d’aigua d’una glopada, durant els dies recordo tenir un pits plens de llet esperant que el Julen fes la seva feina i, naturalment, recordo una època meravellosa en la que vaig poder establir un contacte merescudament profund amb el meu  fill que d’una altra manera hauria esta més difícil o si més no diferent.

Als 21 mesos li vaig deixar de donar perquè tornava a estar embarassada i pensava que podia suposar un desgast massa gran. Li vaig explicar que ja no hi hauria més pit i crec que no li va resultar gens traumàtic.

Amb el segon l’experiència va ser igual de intensa i increïble. La imatge més tendra que recordo dels meus fills es quan em van pujar a l’habitació i vaig veure que el Julen tenia el seu ditet a dins de la boca del seu germà petit i aquest succionava intensament i cap dels dos tenia intenció de parar. En saber que l’Aritz naixeria per cesària programada i jo no podria posar-me’l al pit com a mínim en 1 hora li vaig explicar al Julen que m’havia d’ajudar mentre jo no hi fos i que li oferís el seu ditet perquè comences a “xuclar”. Ell va prendre bona nota i per tots dos va ser un primer contacte màgic (encara avui s’entendreixen quan els hi recordo) i a mi em va arribar ben endins.

Val a dir que en això de la lactància hi sents tantes coses que no són certes que t’acaben per desorientar. Has de deixar de banda les opinions de tothom i confiar en el sisè sentit que tenim les dones que hem alimentat als nostres fills al llarg de la història. Una de les creences que encara corren és que quan tornes a tenir la regla la llet es retira. Encara recordo amb llàstima quan una coneguda que tenia una nena de la mateixa edat que l’Aritz (4 mesos) em va comentar que li havia deixat de donar al pit perquè portava uns dies amb molts plors, que a ella li havia baixat la regla i que en trucar  a l’hospital per demanar informació algú li havia dit que s’oblidés ja del pit perquè la llet se li estava retirant. Us puc dir que als pocs mesos d’haver tingut als meus fills vaig tenir la regla i que els dos van popar fins gairebé els dos anys sense problemes. Quan estem criant no som un magatzem de llet i un mal dia s’acaba, som més aviat una fàbrica que va fent a demanda del nostre “client” i les propietats de la llet també canviant depenen de la necessitat de nadó. Lògicament que no és la mateixa llet, ni la mateixa quantitat que produeixes durant el 1r mes que quan el nen té 20 mesos però el que és segur és que mentre hi ha demanda hi ha producció encara que entremig et trobis algun entrebanc.

Bé espero que tinguis sort en el teu treball i que aprofitis les nostres experiències si un dia acabes sent mare. Veuràs que tenir un fill et canvia la vida però és el més meravellós que et pot passar i si a sobre pots tenir l’experiència d’alletar-lo ja és “el no va más”. Si recordar les sensacions  després de 13 i 11 anys m’han fet remoure tantes coses ja pots imaginar quina és la experiència més magnífica de la vida.

Bambi 4.

Bones Mar,
com que no tinc compte de Blog, faig servir aquest canal per explicar-te la meva experiència, que es tot un plaer poder-te ajudar.
Començo - fa ja 4 anys i mig, quan vaig tenir a la la Júlia, en plè mes d'Agost, la llevadora de vacances, jo més perduda que un peix al desert i lo pitjor de tot, soportant els comentaris de generacions pasades, es a dir, mare i sogra que mai a la seva vida havien alletat ja que a la seva època no es fomentava gens l'alletament matern i anaven directes als bibis. Llavors l'ajuda no era massa, i els consells una mica passats de rosca. La Júlia no era molt dormidora, més aviat inquieta i lo únic que la calmava era el pit, amb lo que les seves tomes, era fora de controls horaris, totalment a demanda = la major part del dia enganxada al pit, llavors aguanta el: "una altre cop la tens enganxadaaaaa? " ... "Però, es que ara li toca????" ... "Vols dir que no l'estàs viciant, tant pit , tant piiiittttt???"... " Uuff, aquesta nena, saps el que té??? GANA!!" Dona-li un biberó, i ja veuràs com et dorm! Tu no deus fer prou llet! " - I sort que no feia prou llet, que la meva filla estava per sobre de la mitja, si hem descuido, la faig un TORETE!.
La veritat que el primer mes, va ser insoportable, la meva ignorància, les terceres persones que sense tenir-ne ni idea, et fan sentir com que no ho estas fent del tot bé.. I es que ningú del meu entorn proper havia donat mai pit.
Doncs sabeu què hem va ajudar molt i molt? que caigués a les meves mans un llibre de CARLOS GONZALEZ - UN REGALO PARA TODA LA VIDA! a part que el titol es la cosa més acertada del món, ja que tenir un fill es un regal que et cau i de per vida, a part hem va fer entendre que tots els comentaris ignorants que hem queien, eren només fruit de un "NO TENIR NI IDEA" i que per tant m'havia de fer totalment la SORDA i continuar fins lo que havia fet, seguir els meus propis instins.
Aquest llibre, era la bomba, ja que tot absolutament TOT amb lo que puguis tenir amb el teu bebe, desde els còlics, el caca verda, la posició de pit, el què menjar, el què veure, el com dormir, el.... tot el que et passi pel cap, anaves a l'index i allí trobaves resposta. Llavors anava amb el llibre a tot arreu.
Deprés de la primera étapa, va venir la segona: TORNA A INCORPORAR-TE A LA FEINA - un altre pas terrible que amb només 16 setmanes de vida, explicali al teu petit o petita, que la demanda ja no serà tanta demanda, i la seva cuidadora, padrina, o qui sigui li entufarà un xumet a la primera de canvi. Tot i així vaig poder apurar fins a 5 mesos la meva baixa, i tirar de pit fins als 7 mesos.  La meva experiència personal alletant a les meves filles ha estat més per ajudar i aportar-lis lo millor que se'ls hi podia donar, en quant a defenses i totes les ventatges que donar el pit comporta davant de la llet de formula, ja que tant amb una com l'altre més d'una vegada se'm va passar pel cap : Si finalment dongués un biberó podria tenir una vida més organitzada, sortir a sopar sense preocupant-me que la meva nena si es desperta necessitarà el meu pit,  anar a la pelu tranquilmanet sense haver d'estar amb la nena enganxada a la teta, perquè clar... COM QUE NO TE HORARIS, DONCS ALLÍ ESTIC FENT DE VACA TOT EL DÍA! Realment que la meva vida era un puto caos! però tot son etàpes a la vida, i  que sort que la vaig poder viure.
(de fet, per començar ara ja no et podria estar explicant la meva experiència)
Una mica subrealista, veritat? Amb la Júlia ho vaig patir molt, però malgrat tot amb la JANA, la meva segona filla ho vaig tornar a fer (malgrat hem van sortir calivelles, i fins hi tot, treia sang) però allí estava dale, que dale! i fins hi tot vem tirar només de pit (sense introduir res més) fins els 6 mesos, tot un triomf per mi, i fins als 7 mesos igual que la Júlia.
Ja no crec que torni a tenir més cap bebe, però si vingués el cas, ho tornaria a fer, donar el pit. I també sempre engresco a les meves amigues i conegudes que ho fassin i que sobretot que es sentin al 100% de fer-ho i disfrutar-ho, ja que per patir tampoc no cal. Això es una cosa de dos, i ambdos s'hi han de trobar bé.
I bé.. auquesta es la meva aportació, en podria explicar més d'històries, però llavors hem faria moooolt plasta! així que aquest es el meu grà de sorra al teu progecte i espero que et sigui d'ajuda.
Si necessites res més aqui estic.

una abraçada.
Judith