Bambi 14.

Hola Mar,

Tinc 3 fills únics… i, com diu el refrany, l’experiència és un grau, i de cada part i de cada lactància n’he extret lliçons que m’han servit pel següent. Per això, m’agradaria explicar el part del Toni, que va ser en un entorn més ideal que els anteriors, i la lactància del qual també ha estat exitosa des del principi. Tant una cosa com l’altra l'he d’agrair al suport de mares, llevadores i algun pediatra als quals, com tantes altres mares, vaig recórrer en moments de màxima “desesperació”…  I, per què no dir-ho, a la tossuderia i la perseverància pròpia de qui creu en el que fa.

Naixement del Toni, 24 de setembre de 2006.

Tercer fill. 39 setmanes i 1 dia.

A les 8h del matí envio un missatge al mòbil de l’Imma Marcos, la llevadora que m’acompanyarà en el part: “Imma, ho sento per tu ( diumenge!) pero crec que això ja está en marxa”.

Em truca de seguida i li explico que, des de les 6 de la matinada, em trobo rara, tinc la panxa dura i dolors cada 4-5 minuts. Em ve una contracció mentre parlem però la veu no se m’altera. A l'Imma li sembla que és una fase primerenca i em diu que esmorzarà, es vestirà amb calma i em trucarà tan bon punt surti. Em recalca, però, que si el part es dispara l’avisi immediatament.

Les contraccions es van accelerant i ja no puc ni parlar quan en tinc una. L’Imma està de camí i avisa la seva mare, també llevadora i que va atendre el part hospitalari de la meva segona filla, per què vagi sortint de presseta; ella té una hora de camí i vam quedar que també hi seria.

L'Imma viu a l’altra punta de Barcelona, avui és la festa de la Mercè, hi ha carrers tallats i obres a la plaça Cerdà, motiu pel qual té dificultats per arribar fins a la porta de casa ma mare, on ha de nèixer el meu fill… He decidit parir a casa, completament convençuda i assumint el que significa, informada, confiada i tranquila.

L’Imma arriba a les 9:25h i, mentre entra l´equip de parts, deixo anar un gemec-crit d´expulsiu. Em troba estirada al llit, amb els ulls tancats i totalment endorfinada.

Estem sols amb l’Etienne, he demanat a ma mare i les nenes que vagin a donar un volt… m’hagués agradat compartir-ho amb elles però sóc conscient que necessito calma i, amb la Carlota i la Janick per aquí, tant petites, això seria difícil. El cor del meu fill batega a 125 p.m.

Vull moure’m per anar al lavabo però no em puc bellugar i, un cop passada la contracció, l’Imma m’ajuda a aixecar-me i m’hi acompanya. Demano a l’Etienne que prepari la piscina de parts però no hi ha temps, així que comencem a omplir la banyera i m’hi fico. El batec del meu fill baixa una mica durant les contraccions però es recupera quan acaba. Entre contracció i contracció estic com adormida, amb els ulls tancats. No em vull despistar, no em vull desconcentrar, no vull perdre el control…

A les 9:55h es veu un trosset de cap del nen. Cinc minuts més tard, arriba per fi la Concha, la mare de l’Imma, i just en la següent contracció surt el cap fins l’alçada dels ulls. El batec del Toni és perfecte.

En realitat, jo no estic apretant activament, simplement deixo que el meu cos faci sol.

A la següent contracció, surt el cap fins a la barbeta. Sembla un nen grassonet. Està sota l’aigua. Com que la següent contracció triga, l’Imma m’estimula una mica la panxa i em demana que apreti amb força. Aleshores ve una contracció però el cap no es belluga; sospita que s’han encallat les espatlles i demana a l´Etienne que m’aixequi. Em giro com puc i el cap del nen queda mirant el sostre fora de l’aigua. Ha sortit el cap sencer i ara es pot veure que hi ha una volta de cordó apretada. L’Imma estira i l’allibera. Estira el nen cap amunt i cap avall, em demana que apreti fort i per fi surt sencer a les 10:04h.

Surt amb el cap moradenc, la resta del cos rosat i sense to muscular, però de seguida fa un crit, comença a plorar i, abans del minut, recupera completament el to muscular.

Amb l’Etienne, passen el nen sota la meva cama, me’l posen al damunt i el tapen amb tovalloles.

Al cap de 10 minuts indescriptiblement màgics surto de la banyera per anar al llit, on ens tapem tots dos amb tovalloles calentes.

Mitja horeta més tard, la placenta dóna signes de sortir i ens preparem per clampar el cordó. El talla l´Etienne. Per a facilitar-ne l’expulsió (no de l’Etienne, de la placenta!), m’assec a la cadira de parts i, al moment, cau sencera a la palangana. Hi ha una mica de sagnat excessiu i, mentre la Concha subjecta la matriu per sobre la panxa amb la mà, l’Imma hi posa un bloc de gel al damunt. Com que de tant en tant tinc torçons i em surt més sang, em coloquen una compresa gelada amb farigola i cua de cavall una estoneta després.

A les 11h del matí, el Toni, amb els seus preciosos 4 kg, comença a popar. I així segueix fins avui dia, després d’haver fet tàndem durant uns anys amb la seva germana. I així continuarà mentre ell desitgi…

Bambi 13.

Hola Mar. M’agrada molt que una estudiant de batxillerat estigui interessada en fer aquest treball de recerca. Espero que gaudeixes molt fent-lo. Aquí tens la meva experiència pel que et faci falta.

La meva història del part és una història “frustrada” en certa manera. Desitjava part natural –a l’hospital- i vaig acabar amb una episiotomia considerable i una posterior cesària, potser innecessària... però, bé.... això mai ho sabré.

Setmana Santa del 2009, ginecòloga i llevadora de guàrdia. Recordo amb molta tendresa el tracte rebut per part de la llevadora, respectant-me en tot moment, demanant-me el meu parer. No puc dir el mateix de la ginecòloga, desconsiderada i amb una falta total d’empatia.

Vaig trencar aigües abans que el meu fill tingués ganes de sortir. De fet no es va acabar d’encaixar en tot el procés. Em van haver de provocar les contraccions amb ocitocina a les 8h tal com marca el protocol. El meu treball de part va estar totalment medicalitzat. No vaig voler l’epidural, tot i que finalment me la van haver de posar per fer la cesària. Va ser una mica frustrant, tal com ja t’he dit. Em vaig quedar amb la sensació de que no havia parit.

Tot i així és un moment que mai oblidaré, perquè el meu cos recorda perfectament el que significa parir (menys l’expulsió). El meu home em va ajudar en tot moment, i va poder veure el cap del petit com intentava sortir un parell de cops. Malauradament, per possible patiment fetal (no s’escoltava el cor en el moment de l’expulsiu amb un monitor portàtil) vam haver d’entrar a quiròfan. Per ell va ser igual de frustrant que per mi, ja que desprès d’haver patit amb mi tots els dolors de les contraccions i deixant de respirar en el mateix moment que jo ho feia en les contraccions de l’expulsiu, es va sentir totalment apartat en el moment en que el van negar la possibilitat de poder continuar assistint al naixement del seu fill. Va plorar i és va sentir molt sol.  

Les dues primeres hores de vida, el petit va estar amb el seu pare a l’habitació mentre jo estava sola en uns sala adjunta al quiròfan intentant que el meu cos deixes de tremolar convulsivament.

Quan finalment vaig poder baixar a l’habitació l’únic que desitjava era agafar al meu fill i oferir-li el pit... però el meu cos encara estava sota els efectes de l’anestèsia i no vaig poder més que posar-me’l un momentet damunt el pit i intentar que s’hi agafés. Però ell no va fer ni el intent. Molt temps desprès vaig saber que ja li havien donat un biberó de suplement en la meva absència.

Quan finalment el meu cos es va despertar, 5h desprès, vaig poder agafar al meu fill.

Vaig tenir un inici de lactància molt caòtic. No em sortien els mugrons i em van recomanar les mugroneres. Em van portar un llevallets elèctric per estimular-me’ls.

Em vaig sentir molt pressionada pel personal de l’hospital. Tothom em deia que no podria tirar endavant la lactància si no m’estimulava, si no em posava sovint al nen al pit. Jo, com que volia alletar al meu fill, intentava fer tot el que em recomanaven i els meus pits no tenien descans: nen – màquina – nen – màquina......... i se’m van fer clivelles de seguida. Un dolor insuportable, les mugroneres que a la mínima sortien de lloc, jo no em podia moure per la cesària, el nen que no s’agafava be, no parava de plorar, a mi no el pujava la llet...... recordo molta pressió. Demanava biberons de suport i el personal sanitari em feien sentir fatal per voler alimentar al meu fill, dient-me que la lactància se n’aniria a noris.

Tenia moltes ganes de marxar cap a casa i fer el que volgués. No podia amb tanta pressió.

Quan finalment vam arribar a casa, vaig enviar al meu home a comprar llet artificial i un biberó, per si feia falta. Això em va donar molta tranquil.litat. Vaig continuar donant-li el pit i pot ser, un biberó de reforç a la setmana, en els moments en el que ja no podia més, ja que vaig passar dos mesos amb molt de dolor als mugrons. Recordo que quan el veia dormint pensava: “ara es despertarà i voldrà tornar a menjar”, i això era una tortura, tant física com psicològica. Però com que sóc molt caparruda i jo volia alletar al meu fill, vaig aguantar.

Un dia em va venir a veure una amiga que és assessora de lactància i em va dir: “fora mugroneres” el nen s’enganxa perfectament al pit. Va ser una conversa de 10 minuts però va canviar totalment la meva vida. En una setmana vaig poder alletar sense mugroneres i el mal havia desaparegut. Ho havíem aconseguit!!!!

Hem continuat amb la lactància fins fa molt poquet. El petit ja tenia 28 mesos. Han estat moments irrepetibles, molt tendres i especials.

Ho recomano a totes les mares, ja que et dona una llibertat increïble per anar a tot arreu amb el petit. Tens el menjar preparat i calent en el moment en que el necessites. No cal rentar, ni esterilitzar... i si de passada feu collit, no et cal aixecar de nit.

Serveix com a aliment, com a relaxant, com a regulador de la temperatura, com a descongestionant quan estan constipats, com a calmant quan surten les dents, com a raconet de seguretat quan tenen por.... serveix per tot!!!!  

I si serveix per alguna cosa, també voldria comentar, que el que vaig trobar més a faltar en els primers moments, a l’hospital, va ser algú al costat que em donés suport tant “tècnic” com emocional. Algú que em recolzes en aquells moments tants fràgils, en que la lactància penja d’un fil tant prim que qualsevol bufada el pot fer trontollar. Hi ha moltes dones que no poden alletar als seus fills per falta d’aquest suport. És més, el que habitualment tenim al costat és gent que ens fa dubtar i que qüestionen tot el que fem.

És tant important la tècnica com el sentir-te capaç i saber que ho estàs fent bé i el que et passa a tu és del tot normal i natural.

Molta sort en el treu treball de recerca.  

Bambi 12.

Bonjour,

 

J'ai 2 enfants de 11 ans et 7 ans, nés tous deux par césarienne.

J'ai allaité mon premier enfant (un garçon) pendant 11 mois. J'avais lu beaucoup sur l'allaitement, notamment des livres de la pédiatre Edwige Antier. Elle conseille aux mamans de s'écouter, d'écouter leur bébé, d'allaiter à la demande, de ne pas culpabiliser, de prendre souvent son bébé dans les bras, de le bercer, de dormir avec bébé dans les bras...

 

J'ai suivi ses conseils. Je savais, car je l'avais lu, que le bébé a besoin de plus de lait à la 3ième semaine, puis au 3ième mois. Les mamans pensent alors qu'elles n'ont plus assez de lait et arrêtent d'allaiter. Mais il suffit de mettre le bébé plus souvent au sein et la production de lait augmente !

 

A l'âge de 11 mois, mon fils n'a plus voulu que je l'allaite et j'ai dû arrêter.

 

Ma fille est née 6 semaines trop tôt avec des petits soucis de santé. Elle avait beaucoup de mal à boire, elle faisait des "fausses routes". Je l'ai allaitée 26 mois ! J'ai dû recommencer à travailler alors qu'elle avait moins de 3 mois. Comme elle avait du mal à boire au biberon et que je ne travaillais pas à temps plein, elle s'est régulée sur mon horaire : elle dormait pendant que j'étais au travail et pouvait boire au sein le reste du temps. Après 26 mois, j'ai décidé qu'il était temps que j'arrête l'allaitement et elle a été furieuse !

 

Mes enfants sont en bonne santé, ils n'ont jamais souffert de coliques (qui sont souvent une simple envie d'être bercé dans les bras), ils ne souffrent d'aucune allergie.

 

Ils ont maintenant 11 ans et 7 ans, ils sont épanouis, autonomes et indépendants. Je dirais que le fait d'avoir été beaucoup dans les bras, d'avoir été bercés et d'avoir été allaités les a rendu plus surs d'eux...