Bambi 3.

Hola Mar!
Sóc l'Imma Gallardo, em sembla una bona idea la creació d'un blog i que hagis triat aquest tema tan genial.
T'explicaré una mica la meva experiència com a mare i aprofito també per dir-te que vaig fer una formació amb un grup de suport a l'alletament matern que es diu la Lliga de la Llet de Catalunya i vaig estar promovent un grup de trobada de mares (futures mares  també) alletants entre el 1996 i el 2003 aquí al Pallars. De fet encara atenc algun dubte o consulta... per tant si necessites material escrit o el que sigui no dubtis a demanar-ho.
Quan vaig tindre la meva filla gran Jana (1990) només li vaig poder donar el pit els tres primers mesos: em va semblar que se m'acabava la llet i li vaig donar el biberó sense més problemes. Vaig creure que tenir més o menys llet era un tema de "bona sort". Quan esperava la Regina vaig conèixer una companya que alletava el seu fill amb 9 mesos i se'm va obrir tot un món: jo també volia alletar més de tres mesos, així que vaig començar a informar-me, llegir... i vaig descobrir moltes coses, entre d'altres: que els pits no són un magatzem de llet sinó uns productors i com a tal cal estimular-los, que les famelles humanes hem alletat les nostres cries com qualsevol altre mamífer i des dels inicis de la humanitat, que si surten clivelles és donat a una mala posició de l'infant i la mare, que el millor és alletar a demanda no amb un horari com el biberó. etc, etc.
Malgrat això quan la Regina tenia 3 mesos una tarda em va semblar que es quedava amb gana, que jo no tenia més llet...estava molt angoixada quan el Carles em va recordar que tenia el núm de telèfon d'unes noies que estaven en un grup de suport a l'alletament matern (Grup Gamma de Vilafranca del Penedés) les vaig trucar i em van tranquilitzar al moment (els infants passen crisis de creixement normalment als tres mesos). Aleshores encara em va interessar més el tema i finalment tot i que vàrem venir a viure al Pallars vaig fer una formació amb la Lliga de la Llet, com et comentava al principi, i vaig acabar dinamitzant un grup de suport de mares alletants al Pallars Sobirà!!!
Vaig alletar la Regina fins el 16 mesos i va ser ella la que va dir prou (crec que jo l'hagués alletat més temps però és una cosa de dos i quan un diu prou...). Tot i així sempre que alguna mare m'ho demana atenc la consulta o faig visites. Crec que l'important és que les mares estiguin ben informades i després decideixin.

Bé si necessites qualsevol cosa ja saps.
Fins aviat.

Bambi 2.

Hola! Em dic Lola. Sóc molt amiga de la Núria Guixa, he vist el que ha penat al facebook sobre el teu treball i m'ha agradat aquesta idea del teu bloc. Així que he decidit enviar-te la meva aportció per si t'interessa.

 

El meu record del part és perfecte, preciós. Si ara em preguntessin si vull tornar a parir d'aquí a un quart d'hora diria que sí, que encantada. Tot plegat va ser una experiència fantàstica, la més intensa que he viscut. Vaig tenir la sort que el part fos ràpid, fàcil i sense cap complicació ni cap ensurt. M'havia informat molt i havia fet preparació i ioga. Anava molt mentalitzada. Crec que és important saber com funciona, quines són les fases per les que passaràs,  i també quin protocol segueixen a l'hospital on has de parir i quins costums tenen. Val la pena intentar prendre una mica la responsabilitat del procés i ser conscient que tu en seràs la protagonista (a part, és clar, del nadó). Però tampoc cal obssessionar-se, ni ser massa rígid amb les idees preconcebudes; no sé si serveix d'alguna cosa practicar postures i respiracions, quan arriba el moment et surt com et surt i tires per on pots, o per on et deixen. Jo, per exemple, tenia la idea de rebutjar l'epidural, i finalment la vaig acceptar. Ara me n'alegro, perquè em va permetre parir de manera relaxada i alegre, sense dolor, però igualment bastant activa. Me la van posar quan estava ja dilatada de set centímetres, i fins a aquell moment el dolor no havia estat insuportable en absolut.

Portava vint-i-quatre hores amb contraccions, però no em feia la idea que anava de part. El metge m'havia dit allò de "estàs molt verda" el dia abans. Així que jo, tranquil·la, fent vida normal amb les contraccions. Vaig anar a l'hospital de la maternitat de Barcelona perquè sagnava una mica, em van dir que havia començat a dilatar però que més valia que marxés a casa i tornés l'endemà. Vaig tornar al cap de dues hores i llavors em van dir que gairebé havíem de córrer. Va ser arribar i moldre. No em van portar a la sala de parts, em van deixar parir al llit de l'habitació on havia ingressat. Em van atendre dues llevadores encantadores i molt professionals, que es van esforçar molt en què estés còmoda i tranquil·la, i a més, em van protegir moltíssim el periné. No portar cap punt s'agraeix profundament al postpart. Tota l'estona vam estar només elles dues, el meu home i jo, sense llums de quiròfan ni cap drap verd, ni gorros ni res que s'hi assembli. El ginecòleg ni va aparèixer. Millor, en general els agrada tallar tant com als perruquers.

En tot moment m'informaven del que féiem i em feien mirar (jo estava incorporada al llit). Quan la nena tenia el cap i els braços fora, em van proposar que l'acabés de treure jo mateixa agafant-la per les aixelles. Va ser molt emocionant. La van posar sobre meu i allà mateix la van eixugar amb paper absorbent i, no sé com, també a sobre meu, la van vestir amb la robeta, que li anava enorme perquè va néixer bastant petita (probablement aquesta va ser una de les raons de tenir un part tan fàcil). Llavors me la van agafar un moment i, a una tauleta que hi havia al costat del meu llit, la van pesar i li van fer un petit reconeixement. Me la van tornar de seguida i me la van posar al pit. Ja no me la van treure més fins l'endemà, que la va veure el pediatra. Em vaig trobar perfectament després del part.

 

L'experiència de la lactància va ser més dura. Les tres primeres setmanes tot va anar més bé, però després la Violeta va començar a plorar moltíssim i a dormir molt poc tant de dia com de nit. L'alletava i continuava plorant durant hores. Van visitar a deu pediàtres, molts d'urgències, i sempre em deien que eren còlics del lactant i que m'havia de tranquilitzar. La nena estava bé, no vomitava, no tenia diarrees i guanyava pes normalment. Però la situació a casa era insostenible, sobretot per la pressió dels familiars, especialment de les àvies, que insistien que la nena passava gana, que per això plorava tant i que havia de donar-li biberó. Els pediatres em deien que no calia, que la Violeta s'alimentava correctament, però a mi seguien insistint-me amb el tema del biberó. Em van dir moltes coses, fins i tot que era una irresponsable i que estava fent patir gana la meva filla per la meva tossuderia. Tot plegat, molt estressant i desagradable. Però vaig resistir i vaig fer el que jo creia que era millor.

Als dos mesos li van diagnosticar intolerància a la proteïna de la llet de vaca, que li arribava a través de la meva llet, i em van posar a dieta estricta sense làctics. Llavors tot va començar a millorar. Vaig continuar alletant la Violeta fins que als tretze mesos ella mateixa va decidir que no en volia prendre més, de pit. Jo ho vaig viure malament, perquè va coicidir amb la incorporació de la nena a l'escola bressol i m'ho vaig prendre com una venjança o un càstic. Ara penso, quina tonteria. Ja no li venia de gust més pit i punt. Abans de l'any i mig la intolerància estava superada i la Violeta menjava de tot sense problemes. La llet crua de vaca, però, vam esperar fins els dos anys a donar-li.

Pel que vaig poder saber és molt freqüent que les proteïnes de la llet de vaca irritin l'intestí immadur dels nadons. Fins i tot si no hi ha una intolerància declarada, moltes vegades els còlics del lactant milloren si la mare redueix els làctics.

Tot i les dificultats que jo vaig tenir, alletar és molt bonic, íntim i especial, pràctic i còmode, i molt més saludable per la mare i sobretot pel nadó. No ho vaig viure en cap moment com un sacrifici, encara que estés a dieta i no pogués prendre gelats o cafè amb llet. Tot i això, igual que amb el part, no cal obssessionar-se. Ens ha de tranquilitzar saber que actualment, per sort, comptem amb llet artificial segura i sana, i si la lactància materna es fa impossible o ha de complementar-se, el nadó podrà alimentar-se correctament. Aquesta seguretat no la tenien les nostres àvies.

 

Doncs aquesta és la meva història, tant resumida com he pogut explicar-la, i tot i així potser massa llarga, no? a les mares no ens treguis el tema del part, l'embaràso l'alletament perquè no sabem parar!

 

Espero que et serveixi, i molta sort amb el treball, segur que et quedarà molt bé!

Bambi 1.

Hola filleta!!!! espero ser la primera en escriure al teu bolg de LACTACIA MATERNA, perquè hem fa molta il.lusió ajudarte en aquest treball, doncs TU és el més important que m'ha pogut passar mai. És una experiència UNICA, amb un embaras super desitjat i esperat... i que a sobre en varen dir que eres un nen i va sortir nena. És clar que tenia por al part, doncs és una intervenció desconeguada i dolorosa...però un cop vas neixer, als pocs segons ja et tenia allí mateix, vaig veure com et rentaven, com et pesaven, com et medien (per cert quin cabezon que tenies), ja sabia quina olor feies (inconfundible) i enseguida et van envolicar amb una manta tèrmica, com si fosis un entrepa i et van posar al meu demunt i ja et vas posar a mama sense cap problema, tenies una gana fora de serie.
A partir d'aquell moment va ser tot molt fàcil, sencill, agradable, reconfortable, satisfactori, poder donar-te el pit. Va ser la cosa més fàcil del món, sense cap problema, cap estria, ni mastitis....popaves cada 3 ó 4 hores i a les nits, desde el primer dia, dormies tota la nit d'una tirada, fins a 8 hores.
Popaves a tot arreu, a la consulta del pediatre, del ginecoleg, de la llevadora, als restaurants, al parc... cap problema, com TU, FELIZ COMO UNA PERDIZ. i és per això que estic tant contenta i orgullosa de tenir una filla, que ets tu, la millor del món.
Tornant al treball de recerca, penso que la lactància materna és el millor per la mare i pel nou nat, però tambè hi crec en les DIDES, jo aquí a Llavorsí i a Barcelona m'han explicat històries de dides que van alletar a nens que les seves mares no podien fer-ho. Històries verídiques molt emocionants i fortes per les circunstàncies de la època (guerra o defunció de la mare...)

Et vaig donar el pit fins als 6 mesos, el per què?...dificil d'explicar, donç ...pesaves molt i no podia amb tu, feia molta calor, ja menjaves verdures i fruita i els cereals t'agradaben amb deliri...

Per finalitzar, tenirte a TU MAR, i donar-te el pit és el millor que hem pasarà mai.

INTRODUCCIÓ.

Benvingudes a aquest espai per a compartir la vostra experiència del moment en què vàreu començar el vostre camí com a mares....

Welcome to his space where you can share your motherhood experiences...