Hola! Em dic Lola. Sóc molt amiga de la Núria Guixa, he vist el que ha penat al facebook sobre el teu treball i m'ha agradat aquesta idea del teu bloc. Així que he decidit enviar-te la meva aportció per si t'interessa.
El meu record del part és perfecte, preciós. Si ara em preguntessin si vull tornar a parir d'aquí a un quart d'hora diria que sí, que encantada. Tot plegat va ser una experiència fantàstica, la més intensa que he viscut. Vaig tenir la sort que el part fos ràpid, fàcil i sense cap complicació ni cap ensurt. M'havia informat molt i havia fet preparació i ioga. Anava molt mentalitzada. Crec que és important saber com funciona, quines són les fases per les que passaràs, i també quin protocol segueixen a l'hospital on has de parir i quins costums tenen. Val la pena intentar prendre una mica la responsabilitat del procés i ser conscient que tu en seràs la protagonista (a part, és clar, del nadó). Però tampoc cal obssessionar-se, ni ser massa rígid amb les idees preconcebudes; no sé si serveix d'alguna cosa practicar postures i respiracions, quan arriba el moment et surt com et surt i tires per on pots, o per on et deixen. Jo, per exemple, tenia la idea de rebutjar l'epidural, i finalment la vaig acceptar. Ara me n'alegro, perquè em va permetre parir de manera relaxada i alegre, sense dolor, però igualment bastant activa. Me la van posar quan estava ja dilatada de set centímetres, i fins a aquell moment el dolor no havia estat insuportable en absolut.
Portava vint-i-quatre hores amb contraccions, però no em feia la idea que anava de part. El metge m'havia dit allò de "estàs molt verda" el dia abans. Així que jo, tranquil·la, fent vida normal amb les contraccions. Vaig anar a l'hospital de la maternitat de Barcelona perquè sagnava una mica, em van dir que havia començat a dilatar però que més valia que marxés a casa i tornés l'endemà. Vaig tornar al cap de dues hores i llavors em van dir que gairebé havíem de córrer. Va ser arribar i moldre. No em van portar a la sala de parts, em van deixar parir al llit de l'habitació on havia ingressat. Em van atendre dues llevadores encantadores i molt professionals, que es van esforçar molt en què estés còmoda i tranquil·la, i a més, em van protegir moltíssim el periné. No portar cap punt s'agraeix profundament al postpart. Tota l'estona vam estar només elles dues, el meu home i jo, sense llums de quiròfan ni cap drap verd, ni gorros ni res que s'hi assembli. El ginecòleg ni va aparèixer. Millor, en general els agrada tallar tant com als perruquers.
En tot moment m'informaven del que féiem i em feien mirar (jo estava incorporada al llit). Quan la nena tenia el cap i els braços fora, em van proposar que l'acabés de treure jo mateixa agafant-la per les aixelles. Va ser molt emocionant. La van posar sobre meu i allà mateix la van eixugar amb paper absorbent i, no sé com, també a sobre meu, la van vestir amb la robeta, que li anava enorme perquè va néixer bastant petita (probablement aquesta va ser una de les raons de tenir un part tan fàcil). Llavors me la van agafar un moment i, a una tauleta que hi havia al costat del meu llit, la van pesar i li van fer un petit reconeixement. Me la van tornar de seguida i me la van posar al pit. Ja no me la van treure més fins l'endemà, que la va veure el pediatra. Em vaig trobar perfectament després del part.
L'experiència de la lactància va ser més dura. Les tres primeres setmanes tot va anar més bé, però després la Violeta va començar a plorar moltíssim i a dormir molt poc tant de dia com de nit. L'alletava i continuava plorant durant hores. Van visitar a deu pediàtres, molts d'urgències, i sempre em deien que eren còlics del lactant i que m'havia de tranquilitzar. La nena estava bé, no vomitava, no tenia diarrees i guanyava pes normalment. Però la situació a casa era insostenible, sobretot per la pressió dels familiars, especialment de les àvies, que insistien que la nena passava gana, que per això plorava tant i que havia de donar-li biberó. Els pediatres em deien que no calia, que la Violeta s'alimentava correctament, però a mi seguien insistint-me amb el tema del biberó. Em van dir moltes coses, fins i tot que era una irresponsable i que estava fent patir gana la meva filla per la meva tossuderia. Tot plegat, molt estressant i desagradable. Però vaig resistir i vaig fer el que jo creia que era millor.
Als dos mesos li van diagnosticar intolerància a la proteïna de la llet de vaca, que li arribava a través de la meva llet, i em van posar a dieta estricta sense làctics. Llavors tot va començar a millorar. Vaig continuar alletant la Violeta fins que als tretze mesos ella mateixa va decidir que no en volia prendre més, de pit. Jo ho vaig viure malament, perquè va coicidir amb la incorporació de la nena a l'escola bressol i m'ho vaig prendre com una venjança o un càstic. Ara penso, quina tonteria. Ja no li venia de gust més pit i punt. Abans de l'any i mig la intolerància estava superada i la Violeta menjava de tot sense problemes. La llet crua de vaca, però, vam esperar fins els dos anys a donar-li.
Pel que vaig poder saber és molt freqüent que les proteïnes de la llet de vaca irritin l'intestí immadur dels nadons. Fins i tot si no hi ha una intolerància declarada, moltes vegades els còlics del lactant milloren si la mare redueix els làctics.
Tot i les dificultats que jo vaig tenir, alletar és molt bonic, íntim i especial, pràctic i còmode, i molt més saludable per la mare i sobretot pel nadó. No ho vaig viure en cap moment com un sacrifici, encara que estés a dieta i no pogués prendre gelats o cafè amb llet. Tot i això, igual que amb el part, no cal obssessionar-se. Ens ha de tranquilitzar saber que actualment, per sort, comptem amb llet artificial segura i sana, i si la lactància materna es fa impossible o ha de complementar-se, el nadó podrà alimentar-se correctament. Aquesta seguretat no la tenien les nostres àvies.
Doncs aquesta és la meva història, tant resumida com he pogut explicar-la, i tot i així potser massa llarga, no? a les mares no ens treguis el tema del part, l'embaràso l'alletament perquè no sabem parar!
Espero que et serveixi, i molta sort amb el treball, segur que et quedarà molt bé!
No hay comentarios:
Publicar un comentario