Bambi 11.

Ja fa nou anys del meu primer embaràs, però és una etapa de la meva vida que mai oblidaré.

Des que vaig ser conscient que el portava al meu úter em vaig sentir acompanyada. Primer li auscultava el cor amb el fonendo i després el notava moure's, i la gran excusa de menjar xocolata quan creia que feia estona que no el sentia.

A les 42 setmanes vam tenir cita amb la oxitocina, no perquè em fes nosa sinó perquè el ginecòleg va dir que ja n'hi havia prou, és el límit que tenen fixat.

Sort que havia estat bona alumna de les classes prepart on em van convèncer dels avantatges del part natural i de la lactància materna. I també em va ajudar moltíssim la llevadora que va estar les 11 hores al meu costat, no m'oblidaré mai de la Macarena que, amb molta paciència i gran professionalitat, va aconseguir evitar-me la cesàrea.

A les 8 del matí, quan van posar-me la oxicitocina, es va començar a desencadenar el part. Contraccions molt doloroses cada cop més juntes, entre les quals practicava la gimnàstica que m'havien ensenyat al prepart, i el meu home em feia massatges als peus, sí, m'aliviava moltíssim. 

Tenia molt clar que no volia epidural, i en tot cas, no abans dels 8 cm de dilatació. Però no hi havia manera, passaven les hores i no dilatava, així, a les 6 hores vaig consentir que em practiquessin la epidural, i em va ajudar una miqueta.

I a les 7 de la tarda, quan ja no quedava ningú més als boxes, em van fer passar a la sala de parts i, mirant al cel, va nèixer el Pau. Diuen que els nens que neixen mirant al cel són afortunats!

Vaig tenir temps de demanar tot el que volia pel moment del part, així, vaig aconseguir que, abans de tallar el cordó umbilical, em posessin al meu fill a sobre i comencés a mamar. Va ser un moment únic i d'una felicitat extrema.

I així va començar la lactància materna del Pau, al minut zero d'haver nascut. Era un nen gran i fort que no va tenir cap problema en enganxar-se al pit, xupava tant que a l'endemà ja vaig tenir la pujada de llet.

Poc a poc ens vam anar acostumant, el pit li donava a demanda però vaig topar amb moltes idees contràries que m'aconsellaven que no li era bo al nen, i al principi em van fer dubtar una mica.

Tot i estar convençuda de l'alletament matern, el primer mes és dur: perds totalment la independència i autonomia, dorms de forma discontínua, ja no tens la vida de parella com l'entenies fins a les hores, és una mica dolorós... Però poc a poc t'hi vas acostumant: tu i ell sou un i descobreixes la comoditat de dur la despensa del nen a sobre, dorms amb ell mentre el vas alletant, la vida de parella agafa un altre caire que té punts molt positius i el dolor desapareix perquè els mugrons es fan durs.

Vam passar nou mesos en què, bàsicament el Pau es va alimentar de la meva llet. No va acceptar mai ni el xumet ni el biberó, i no per manca de que jo ho provés i  que comprés tots els models de farmàcies i supermercats. Gràcies a la reducció de jornada jo treballava 4 hores, mentre les quals ma mare intentava donar-li de la meva llet en cullereta,  mai es va menjar més de 40 ml entre el que anava dins i el que queia fora, quan jo arribava semblava que ens oloréssim: ell obria la boca i jo m'inflava de llet.

El que em va costar va ser deixar de donar-li, van ser motius de força major els que m'hi van obligar però ni el meu cap ni la meva fisiologia hi estaven massa d'acord, vaig haver de marxar 4 dies de viatge sense veure'l i sota tractament per deixar de produïr llet, va ser traumàtic sobretot per mi. 

I encara el més dur va ser finalitzar l'alletament del meu segon i últim fill, ja que sabia que era el final i que mai més tornaria a tenir aquesta experiència tant maca.
--
Teresa Milà i Beà

Bambi 10.

Hola Mar,

ha estat la Núria Guixa la que m'ha demanat que et fes cinc cèntims de la meva experiència en el part i l'alletament dels meus fills. 

Mira, llegint les altres experiències que t'han enviat, veig que la meva no ha esta gens alternativa i de fet, no estic gaire satisfeta amb com em van anar els parts, ara fa una colla d’anys.

Tinc tres fills de 21, 18 i 15 anys. El primer va néixer a la Clínica de Lourdes i les altres dues a la Clínica Sagrada Família, ambdues de Barcelona. Llavors era d’una mútua.

Durant la preparació dels tres parts vaig demanar al ginecòleg que intervingués el mínim, que volia uns parts el més naturals possible. També insistia que volia donar el pit.

En el primer part sembla ser que em vaig passar dues setmanes de la data que el meu fill havia de néixer i el ginecòleg em va convocar un dia per provocar-me’l. Com que no volia que me’l provoqués vaig estar caminant, pintant les parets de l’habitació del nen, etc, fins que, el dia concertat, justament em van començar les contraccions. Tanmateix, es veu que dilatava massa lentament i em van posar oxitocina, em van petar la bossa d’aigües... A partir del moment que em van posar l’oxitocina vaig viure un infern de dolor sobtat... fins que em van posar l’epidural. Llavors vaig començar a gaudir del part.

El segon part tenia molt clar que no trepitjaria la clínica fins que estigués ben dilatada ja que no volia que em tornessin a posar l’oxitocina. I així va ser, quan em van començar les contraccions vaig començar a caminar per Barcelona i fer coses fins que vaig passar pel ginecòleg i em va dir que anés corrents a la clínica. En mitja hora de ser allà la meva segona filla estava a fora de la panxa. Igualment em van posar l’epidural, però em va començar a fer efecte quan la meva filla ja havia nascut.

El tercer part, tot i les experiències anteriors i la seguretat que m’aportava aquest fet i l’edat (vaig tenir el primer als 24, la segona als 27 i la tercera als 30), vaig tornar a beure oli. També sembla que es retardava la data del naixement i, a més, venia un cap de setmana durant el qual el meu ginecòleg tenia previst marxar a esquiar. Una nit vaig trencar aigües i, així que vaig arribar a la clínica, es veu que no dilatava prou ràpid i em van endollar a tot arreu: a l’oxitocina, l’epidural, les corretges per controlar el nadó, la pressió sanguínia... Semblava una màquina de parir. Aquest cop, al moment del part, vaig demanar al ginecòleg que no em fes el tall al periné i em va fer cas, però després em vaig haver de sentir que m’havia esquinçat una mica i que hauria quedat més bé si m’hagués fet el tall. En canvi, va ser el cop que em vaig recuperar més ràpid. Tan bon punt va néixer la nena, me la van donar. Llavors em vaig arremangar la bata que m’havien posat i me la vaig posar directament a sobre del pit. Em vaig haver de sentir que el que acabava de fer era una bestiesa perquè jo tenia el cos fred a causa de l’epidural i la nena estava calenta.

En fi, la conclusió de tot plegat és que estaria bé que les dones poguéssim parir “a la carta”, és a dir, que cadascuna pogués escollir com vol viure els moments més importants de la seva vida i que més ens apropen a la natura. A més, també estaria bé que se’ns informés de tot el procés mentre l’estem vivint, perquè tens la sensació que et tracten com un simple cos, sense sentiments, ni emocions.

Pel que fa a l’alletament, al primer fill li vaig donar el pit uns dos mesos perquè tothom coincidia que passava gana i li havia de donar un reforç de biberó i jo no vaig tenir ni el suport, ni la informació per fer-ho millor. La segona li vaig donar cinc mesos i la tercera vuit. Crec que vaig tenir aquest procés perquè cada vegada vaig aprendre a fer-ho millor, em vaig assessorar amb llibres adequats i estava més segura de mi mateixa. Fins al punt que amb la tercera fins i tot vaig tenir clivelles i mastitis i m’ho vaig curar de manera natural, sense deixar en cap moment de donar-li el pit.

Espero haver-te ajudat aportant aquestes experiències.

Una abraçada.