Des que vaig ser conscient que el portava al meu úter em vaig sentir acompanyada. Primer li auscultava el cor amb el fonendo i després el notava moure's, i la gran excusa de menjar xocolata quan creia que feia estona que no el sentia.
A les 42 setmanes vam tenir cita amb la oxitocina, no perquè em fes nosa sinó perquè el ginecòleg va dir que ja n'hi havia prou, és el límit que tenen fixat.
Sort que havia estat bona alumna de les classes prepart on em van convèncer dels avantatges del part natural i de la lactància materna. I també em va ajudar moltíssim la llevadora que va estar les 11 hores al meu costat, no m'oblidaré mai de la Macarena que, amb molta paciència i gran professionalitat, va aconseguir evitar-me la cesàrea.
A les 8 del matí, quan van posar-me la oxicitocina, es va començar a desencadenar el part. Contraccions molt doloroses cada cop més juntes, entre les quals practicava la gimnàstica que m'havien ensenyat al prepart, i el meu home em feia massatges als peus, sí, m'aliviava moltíssim.
Tenia molt clar que no volia epidural, i en tot cas, no abans dels 8 cm de dilatació. Però no hi havia manera, passaven les hores i no dilatava, així, a les 6 hores vaig consentir que em practiquessin la epidural, i em va ajudar una miqueta.
I a les 7 de la tarda, quan ja no quedava ningú més als boxes, em van fer passar a la sala de parts i, mirant al cel, va nèixer el Pau. Diuen que els nens que neixen mirant al cel són afortunats!
Vaig tenir temps de demanar tot el que volia pel moment del part, així, vaig aconseguir que, abans de tallar el cordó umbilical, em posessin al meu fill a sobre i comencés a mamar. Va ser un moment únic i d'una felicitat extrema.
I així va començar la lactància materna del Pau, al minut zero d'haver nascut. Era un nen gran i fort que no va tenir cap problema en enganxar-se al pit, xupava tant que a l'endemà ja vaig tenir la pujada de llet.
Poc a poc ens vam anar acostumant, el pit li donava a demanda però vaig topar amb moltes idees contràries que m'aconsellaven que no li era bo al nen, i al principi em van fer dubtar una mica.
Tot i estar convençuda de l'alletament matern, el primer mes és dur: perds totalment la independència i autonomia, dorms de forma discontínua, ja no tens la vida de parella com l'entenies fins a les hores, és una mica dolorós... Però poc a poc t'hi vas acostumant: tu i ell sou un i descobreixes la comoditat de dur la despensa del nen a sobre, dorms amb ell mentre el vas alletant, la vida de parella agafa un altre caire que té punts molt positius i el dolor desapareix perquè els mugrons es fan durs.
Vam passar nou mesos en què, bàsicament el Pau es va alimentar de la meva llet. No va acceptar mai ni el xumet ni el biberó, i no per manca de que jo ho provés i que comprés tots els models de farmàcies i supermercats. Gràcies a la reducció de jornada jo treballava 4 hores, mentre les quals ma mare intentava donar-li de la meva llet en cullereta, mai es va menjar més de 40 ml entre el que anava dins i el que queia fora, quan jo arribava semblava que ens oloréssim: ell obria la boca i jo m'inflava de llet.
El que em va costar va ser deixar de donar-li, van ser motius de força major els que m'hi van obligar però ni el meu cap ni la meva fisiologia hi estaven massa d'acord, vaig haver de marxar 4 dies de viatge sense veure'l i sota tractament per deixar de produïr llet, va ser traumàtic sobretot per mi.
I encara el més dur va ser finalitzar l'alletament del meu segon i últim fill, ja que sabia que era el final i que mai més tornaria a tenir aquesta experiència tant maca.
--
Teresa Milà i Beà
--
Teresa Milà i Beà
precios!
ResponderEliminar