Bambi 13.

Hola Mar. M’agrada molt que una estudiant de batxillerat estigui interessada en fer aquest treball de recerca. Espero que gaudeixes molt fent-lo. Aquí tens la meva experiència pel que et faci falta.

La meva història del part és una història “frustrada” en certa manera. Desitjava part natural –a l’hospital- i vaig acabar amb una episiotomia considerable i una posterior cesària, potser innecessària... però, bé.... això mai ho sabré.

Setmana Santa del 2009, ginecòloga i llevadora de guàrdia. Recordo amb molta tendresa el tracte rebut per part de la llevadora, respectant-me en tot moment, demanant-me el meu parer. No puc dir el mateix de la ginecòloga, desconsiderada i amb una falta total d’empatia.

Vaig trencar aigües abans que el meu fill tingués ganes de sortir. De fet no es va acabar d’encaixar en tot el procés. Em van haver de provocar les contraccions amb ocitocina a les 8h tal com marca el protocol. El meu treball de part va estar totalment medicalitzat. No vaig voler l’epidural, tot i que finalment me la van haver de posar per fer la cesària. Va ser una mica frustrant, tal com ja t’he dit. Em vaig quedar amb la sensació de que no havia parit.

Tot i així és un moment que mai oblidaré, perquè el meu cos recorda perfectament el que significa parir (menys l’expulsió). El meu home em va ajudar en tot moment, i va poder veure el cap del petit com intentava sortir un parell de cops. Malauradament, per possible patiment fetal (no s’escoltava el cor en el moment de l’expulsiu amb un monitor portàtil) vam haver d’entrar a quiròfan. Per ell va ser igual de frustrant que per mi, ja que desprès d’haver patit amb mi tots els dolors de les contraccions i deixant de respirar en el mateix moment que jo ho feia en les contraccions de l’expulsiu, es va sentir totalment apartat en el moment en que el van negar la possibilitat de poder continuar assistint al naixement del seu fill. Va plorar i és va sentir molt sol.  

Les dues primeres hores de vida, el petit va estar amb el seu pare a l’habitació mentre jo estava sola en uns sala adjunta al quiròfan intentant que el meu cos deixes de tremolar convulsivament.

Quan finalment vaig poder baixar a l’habitació l’únic que desitjava era agafar al meu fill i oferir-li el pit... però el meu cos encara estava sota els efectes de l’anestèsia i no vaig poder més que posar-me’l un momentet damunt el pit i intentar que s’hi agafés. Però ell no va fer ni el intent. Molt temps desprès vaig saber que ja li havien donat un biberó de suplement en la meva absència.

Quan finalment el meu cos es va despertar, 5h desprès, vaig poder agafar al meu fill.

Vaig tenir un inici de lactància molt caòtic. No em sortien els mugrons i em van recomanar les mugroneres. Em van portar un llevallets elèctric per estimular-me’ls.

Em vaig sentir molt pressionada pel personal de l’hospital. Tothom em deia que no podria tirar endavant la lactància si no m’estimulava, si no em posava sovint al nen al pit. Jo, com que volia alletar al meu fill, intentava fer tot el que em recomanaven i els meus pits no tenien descans: nen – màquina – nen – màquina......... i se’m van fer clivelles de seguida. Un dolor insuportable, les mugroneres que a la mínima sortien de lloc, jo no em podia moure per la cesària, el nen que no s’agafava be, no parava de plorar, a mi no el pujava la llet...... recordo molta pressió. Demanava biberons de suport i el personal sanitari em feien sentir fatal per voler alimentar al meu fill, dient-me que la lactància se n’aniria a noris.

Tenia moltes ganes de marxar cap a casa i fer el que volgués. No podia amb tanta pressió.

Quan finalment vam arribar a casa, vaig enviar al meu home a comprar llet artificial i un biberó, per si feia falta. Això em va donar molta tranquil.litat. Vaig continuar donant-li el pit i pot ser, un biberó de reforç a la setmana, en els moments en el que ja no podia més, ja que vaig passar dos mesos amb molt de dolor als mugrons. Recordo que quan el veia dormint pensava: “ara es despertarà i voldrà tornar a menjar”, i això era una tortura, tant física com psicològica. Però com que sóc molt caparruda i jo volia alletar al meu fill, vaig aguantar.

Un dia em va venir a veure una amiga que és assessora de lactància i em va dir: “fora mugroneres” el nen s’enganxa perfectament al pit. Va ser una conversa de 10 minuts però va canviar totalment la meva vida. En una setmana vaig poder alletar sense mugroneres i el mal havia desaparegut. Ho havíem aconseguit!!!!

Hem continuat amb la lactància fins fa molt poquet. El petit ja tenia 28 mesos. Han estat moments irrepetibles, molt tendres i especials.

Ho recomano a totes les mares, ja que et dona una llibertat increïble per anar a tot arreu amb el petit. Tens el menjar preparat i calent en el moment en que el necessites. No cal rentar, ni esterilitzar... i si de passada feu collit, no et cal aixecar de nit.

Serveix com a aliment, com a relaxant, com a regulador de la temperatura, com a descongestionant quan estan constipats, com a calmant quan surten les dents, com a raconet de seguretat quan tenen por.... serveix per tot!!!!  

I si serveix per alguna cosa, també voldria comentar, que el que vaig trobar més a faltar en els primers moments, a l’hospital, va ser algú al costat que em donés suport tant “tècnic” com emocional. Algú que em recolzes en aquells moments tants fràgils, en que la lactància penja d’un fil tant prim que qualsevol bufada el pot fer trontollar. Hi ha moltes dones que no poden alletar als seus fills per falta d’aquest suport. És més, el que habitualment tenim al costat és gent que ens fa dubtar i que qüestionen tot el que fem.

És tant important la tècnica com el sentir-te capaç i saber que ho estàs fent bé i el que et passa a tu és del tot normal i natural.

Molta sort en el treu treball de recerca.