Bambi 17.

Bon dia Mar,

 

 A través de la gent d'Alleta, de Lleida, he conegut el teu projecte de recerca i el teu blog. Em sembla una proposta molt interessant i et voldria explicar la meva experiència, per si t'és d'utilitat.

 

Tinc un fill, el Pol, que va nèixer el 24 de maig de 2007 a l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida, quan jo tenia 30 anys. Sóc molt baixeta (148 cm), aixì que el meu tocòleg sempre va tenir dubtes de que pugués tenir un part vaginal. Malgrat tot, la nostra intenció era tenir un part, a l'hospital, però el mes natural possible.  El dimecres 23 de maig a les 21h, mentre sopava, vaig trencar aigües. Va se un "glop" només, com una mica d'aigua que m'hagués mullat les calces, però estava segura del que havia passat. No notava contraccions, però tal i com ens havien indicat a les classes de preparació al part, em vaig dutxar tranquil·lament i vam fer via cap a l'hospital. Un cop allà, em van dir que no estava gens dilatada, que tenia contraccions, però molt fluixes, però que al haver trencat aigües, m'havia de quedar ingresada per precaució. Durant la nit vaig notar algunes contraccions molt fortes, que m'endurien molt el ventre, però en general vaig estar bé. Al matí següent, em van tornar a visitar i com que estava igual "de verda" em van dir que em posarien un antibiótic (ja que era estreptococ positiu i calia prevenir un possible contagi del nen durant el part) i em provocarien el part amb occitocina. Jo només tenia ganes de caminar i anava passadís amunt i avall... Per posar-me l'antibiótic em van posar una via i, a partir de llavors, em van deixar "lligada" a una camilla. A les 11h, em van acabar de trencar la bossa d'aigües  (les aigües ja van sortir brutes, cosa que va estranyar a la llevadora, però no van dir res més) i em van posar l'occitocina, les corretges per monitoritzar el fetus... Només una hora després jo ja estava esgotada, tenia contraccions cada 1 ó 2 minuts, en principi no eren massa doloroses, s'aguantaven bé, sobretot amb l'ajuda dels massatges a la zona lumbar que em feia el meu home, i al ventall amb el que m'anava donant aire... però a mesura que anaven passant les hores, el cansament s'anava acumulant. Sentíem pitar els monitors i la ginecóloga i llevadora anaven passant... però semblava anar tot normal, fins que a les 14h, dilatada només de 3 cm, els monitors van començar a pitar com bojos i tothom es va arremolinar al voltant nostre, em demanaven que canviés de postura, em feien massatges a la panxa i van haver de treure l'occitocina i aturar el part. Es veu que durant les contraccions, el ritme cardíac del fetus baixava força, i de tant en tant, feia contraccions molt perllongades en el tems, i al no relaxar-se l'úter, hi havia patiment fetal... Em van deixar descansar una horeta (durant la qual em vaig adormir de pur esgotament) i després ho van tornar a intentar de nou amb oxitocina... Va tornar a passar i van haver de tornar a aturar el part. Sentint que estava l'anestesista per allà vaig demanar que em poséssin l'epidural a les 6 de la tarda, tot i que estava només dilatada 3 cm. Va ser un patiment, tinc escoliosis lumbar, i van trigar 1 h de rellotge en poder posar-me l'epidural, tremolava com una fulla i em van haver de punxar un munt de vegades... Després, vam tornar a intentar continuar el part posant-me occitocina "a raig"... amb l'epidural ja no em feien mal les contraccions, i em vaig poder "relaxar", tot ique patíem per com s'estava allargant tot. Finalment, a les 21h de la nit, 24h després de trencar aigües, al veure que només havia dilatat 3 cm, em van fer una cesàrea.  El meu home, apartat del meu costat, va patir força, al no saber què passava i haver de "lidiar" ell sol amb la família.  A mí, durant la cesàrea, em va sorprendre molt que encara conservava una mica de sensibilitat a les cames, i que per poder treure el nen, els metges van haver d'empènye moltíssim la panxa... em va xocar.

Finalment, a les 22:25 mins, va nèixer per cesàrea el Pol, un bebé preciós de 3k 200 grs... però al nèixer tenia algun problema respiratori, tenia meconi al tracte respiratori, així que me'l van ensenyar un segon i se'l van endur a la UVI. Al meu home també li van ensenyar un moment i li van demanar que anés a fer tota la paperassa. A mí em van deixar a la sala de recuperació, sola, durant 4h... i vaig estar plorant com una magdalena. Emocionada per haver tingut un fill, contenta de poder descansar... però terriblament sóla, sense saber qué passava ni com estava el nen.

De matinada em van portar a l'habitació i el meu home em va explicar que el nen estava a la incubadora, que havia pogut entrar a veure'l i que l'estaven tractant amb antibiótic, preventivament, mentre esperaven el resultat de les analítiques que li havien fet, però que estava bé. Aquella nit vaig dormir, de pur esgotament... però fins l'endemà a les 12h no vaig poder anar a veure al meu fill a la UVI, 30 minuts. Per la tarda, ja havien desaparegut els problemes respiratoris i ens el van deixar agafar... 30 minuts més de contacte. Al nen ja li havien donat biberons... i jo vaig reclamar que volia donar-li el pit, així que després d'unes hores d'espera, no va ser fins 24h després del part, que em van explicar que m'havia de treure la llet amb un sacaleches i que la pujarien a la incubadora perquè li donéssin... però pràcticament no sortia res... Al dia següent ja el van treure de la incubadora i el van passar a "intermedis", podia anar a veure'l cada 3 hores, i allà, 2 dies després d'haver nascut, les infermeres em van ajudar a posar-me'l al pit, però no es volia enganxar... El Pol va estar ingressat una setmana, i recordo uns dies molts durs, al fer cas de tot el que et diuen, però veure que així i tot el nen no s'enganxa al pit, no et puja la llet... em sentia rebutjada pel meu propi fill, que no sabia, que no feia res bé... a vegades no podia aguantar les llàgrimes (i encara és ara que m'emociono quan ho recordo). Per sort, el darrer dia li van donar l'alta i vam passar la última nit a l'hospital els dos junts.... però sense agafar-se al pit.

El dijous, una setmana justa després del naixament, vam arribar a casa. Per sort, ma germana és infermera de neonats, i es va instal·lar un parell de dies amb nosaltres disposada a fer tot el possible per poder donar-li el pit. Amb mugroneres i enganyant-lo amb una canuleta amb llet, vam aconseguir que s'enganxés a la mugronera, tot i que li costava, no savia treure la llet! ni tan sols sabia agafar-se! Durant un mes i mig només va caldre que li donés un suplement de 30-60ml per la nit, però amb la llevadora, vam comentar de treure els suplements per intentar potenciar més la lactància materna. Durant 15 dies va prendre pit en exclusiva, però va perdre pes i el pediatra em va dir que no podia ser, que li tornés a donar suplements, però com que estava molt segura de voler donar el pit i el meu home em recolzava 100%, vam arribar a l'acord de que a cada toma li donaríem el suplement que fes falta, però només després de que hagués buidat els dos pits... i així ho vam fer, vam mantenir la lactància mixta durant 11 mesos, fins que ell va dir que no volia més pit. Donar el pit és una de les experièncíes més maques que he viscut... i per això, deixar el pit, va ser un dels moments que més em van costar, junt amb la separació del bebé a les 16 setmanes per tornar a treballar...

Al cap d'un any i mig vaig tenir un abort... em van fer un degrat i la recuperació de l'anestèsia va ser a la mateixa sala de recuperació del part... imagineu-vos quina controvèrsia de sentiments!

Des de llavors, hem estat intentant tenir un altra fill i no hi ha hagut manera, finalment, fa uns mesos vam intentar un procés de fecundació in vitro que no va funcionar... Així doncs, sembla que de moment, aquest serà l'únic part i alletament, que tindrem, el que li dóna més valor encara.

 

Bé, espero que l'experiència et sigui d'utilitat i que facis un bon projecte!

 

Una abraçada!!

 

Pietat Pizarro Gonzàlez