Bambi 13.

Hola Mar. M’agrada molt que una estudiant de batxillerat estigui interessada en fer aquest treball de recerca. Espero que gaudeixes molt fent-lo. Aquí tens la meva experiència pel que et faci falta.

La meva història del part és una història “frustrada” en certa manera. Desitjava part natural –a l’hospital- i vaig acabar amb una episiotomia considerable i una posterior cesària, potser innecessària... però, bé.... això mai ho sabré.

Setmana Santa del 2009, ginecòloga i llevadora de guàrdia. Recordo amb molta tendresa el tracte rebut per part de la llevadora, respectant-me en tot moment, demanant-me el meu parer. No puc dir el mateix de la ginecòloga, desconsiderada i amb una falta total d’empatia.

Vaig trencar aigües abans que el meu fill tingués ganes de sortir. De fet no es va acabar d’encaixar en tot el procés. Em van haver de provocar les contraccions amb ocitocina a les 8h tal com marca el protocol. El meu treball de part va estar totalment medicalitzat. No vaig voler l’epidural, tot i que finalment me la van haver de posar per fer la cesària. Va ser una mica frustrant, tal com ja t’he dit. Em vaig quedar amb la sensació de que no havia parit.

Tot i així és un moment que mai oblidaré, perquè el meu cos recorda perfectament el que significa parir (menys l’expulsió). El meu home em va ajudar en tot moment, i va poder veure el cap del petit com intentava sortir un parell de cops. Malauradament, per possible patiment fetal (no s’escoltava el cor en el moment de l’expulsiu amb un monitor portàtil) vam haver d’entrar a quiròfan. Per ell va ser igual de frustrant que per mi, ja que desprès d’haver patit amb mi tots els dolors de les contraccions i deixant de respirar en el mateix moment que jo ho feia en les contraccions de l’expulsiu, es va sentir totalment apartat en el moment en que el van negar la possibilitat de poder continuar assistint al naixement del seu fill. Va plorar i és va sentir molt sol.  

Les dues primeres hores de vida, el petit va estar amb el seu pare a l’habitació mentre jo estava sola en uns sala adjunta al quiròfan intentant que el meu cos deixes de tremolar convulsivament.

Quan finalment vaig poder baixar a l’habitació l’únic que desitjava era agafar al meu fill i oferir-li el pit... però el meu cos encara estava sota els efectes de l’anestèsia i no vaig poder més que posar-me’l un momentet damunt el pit i intentar que s’hi agafés. Però ell no va fer ni el intent. Molt temps desprès vaig saber que ja li havien donat un biberó de suplement en la meva absència.

Quan finalment el meu cos es va despertar, 5h desprès, vaig poder agafar al meu fill.

Vaig tenir un inici de lactància molt caòtic. No em sortien els mugrons i em van recomanar les mugroneres. Em van portar un llevallets elèctric per estimular-me’ls.

Em vaig sentir molt pressionada pel personal de l’hospital. Tothom em deia que no podria tirar endavant la lactància si no m’estimulava, si no em posava sovint al nen al pit. Jo, com que volia alletar al meu fill, intentava fer tot el que em recomanaven i els meus pits no tenien descans: nen – màquina – nen – màquina......... i se’m van fer clivelles de seguida. Un dolor insuportable, les mugroneres que a la mínima sortien de lloc, jo no em podia moure per la cesària, el nen que no s’agafava be, no parava de plorar, a mi no el pujava la llet...... recordo molta pressió. Demanava biberons de suport i el personal sanitari em feien sentir fatal per voler alimentar al meu fill, dient-me que la lactància se n’aniria a noris.

Tenia moltes ganes de marxar cap a casa i fer el que volgués. No podia amb tanta pressió.

Quan finalment vam arribar a casa, vaig enviar al meu home a comprar llet artificial i un biberó, per si feia falta. Això em va donar molta tranquil.litat. Vaig continuar donant-li el pit i pot ser, un biberó de reforç a la setmana, en els moments en el que ja no podia més, ja que vaig passar dos mesos amb molt de dolor als mugrons. Recordo que quan el veia dormint pensava: “ara es despertarà i voldrà tornar a menjar”, i això era una tortura, tant física com psicològica. Però com que sóc molt caparruda i jo volia alletar al meu fill, vaig aguantar.

Un dia em va venir a veure una amiga que és assessora de lactància i em va dir: “fora mugroneres” el nen s’enganxa perfectament al pit. Va ser una conversa de 10 minuts però va canviar totalment la meva vida. En una setmana vaig poder alletar sense mugroneres i el mal havia desaparegut. Ho havíem aconseguit!!!!

Hem continuat amb la lactància fins fa molt poquet. El petit ja tenia 28 mesos. Han estat moments irrepetibles, molt tendres i especials.

Ho recomano a totes les mares, ja que et dona una llibertat increïble per anar a tot arreu amb el petit. Tens el menjar preparat i calent en el moment en que el necessites. No cal rentar, ni esterilitzar... i si de passada feu collit, no et cal aixecar de nit.

Serveix com a aliment, com a relaxant, com a regulador de la temperatura, com a descongestionant quan estan constipats, com a calmant quan surten les dents, com a raconet de seguretat quan tenen por.... serveix per tot!!!!  

I si serveix per alguna cosa, també voldria comentar, que el que vaig trobar més a faltar en els primers moments, a l’hospital, va ser algú al costat que em donés suport tant “tècnic” com emocional. Algú que em recolzes en aquells moments tants fràgils, en que la lactància penja d’un fil tant prim que qualsevol bufada el pot fer trontollar. Hi ha moltes dones que no poden alletar als seus fills per falta d’aquest suport. És més, el que habitualment tenim al costat és gent que ens fa dubtar i que qüestionen tot el que fem.

És tant important la tècnica com el sentir-te capaç i saber que ho estàs fent bé i el que et passa a tu és del tot normal i natural.

Molta sort en el treu treball de recerca.  

Bambi 12.

Bonjour,

 

J'ai 2 enfants de 11 ans et 7 ans, nés tous deux par césarienne.

J'ai allaité mon premier enfant (un garçon) pendant 11 mois. J'avais lu beaucoup sur l'allaitement, notamment des livres de la pédiatre Edwige Antier. Elle conseille aux mamans de s'écouter, d'écouter leur bébé, d'allaiter à la demande, de ne pas culpabiliser, de prendre souvent son bébé dans les bras, de le bercer, de dormir avec bébé dans les bras...

 

J'ai suivi ses conseils. Je savais, car je l'avais lu, que le bébé a besoin de plus de lait à la 3ième semaine, puis au 3ième mois. Les mamans pensent alors qu'elles n'ont plus assez de lait et arrêtent d'allaiter. Mais il suffit de mettre le bébé plus souvent au sein et la production de lait augmente !

 

A l'âge de 11 mois, mon fils n'a plus voulu que je l'allaite et j'ai dû arrêter.

 

Ma fille est née 6 semaines trop tôt avec des petits soucis de santé. Elle avait beaucoup de mal à boire, elle faisait des "fausses routes". Je l'ai allaitée 26 mois ! J'ai dû recommencer à travailler alors qu'elle avait moins de 3 mois. Comme elle avait du mal à boire au biberon et que je ne travaillais pas à temps plein, elle s'est régulée sur mon horaire : elle dormait pendant que j'étais au travail et pouvait boire au sein le reste du temps. Après 26 mois, j'ai décidé qu'il était temps que j'arrête l'allaitement et elle a été furieuse !

 

Mes enfants sont en bonne santé, ils n'ont jamais souffert de coliques (qui sont souvent une simple envie d'être bercé dans les bras), ils ne souffrent d'aucune allergie.

 

Ils ont maintenant 11 ans et 7 ans, ils sont épanouis, autonomes et indépendants. Je dirais que le fait d'avoir été beaucoup dans les bras, d'avoir été bercés et d'avoir été allaités les a rendu plus surs d'eux...

Bambi 11.

Ja fa nou anys del meu primer embaràs, però és una etapa de la meva vida que mai oblidaré.

Des que vaig ser conscient que el portava al meu úter em vaig sentir acompanyada. Primer li auscultava el cor amb el fonendo i després el notava moure's, i la gran excusa de menjar xocolata quan creia que feia estona que no el sentia.

A les 42 setmanes vam tenir cita amb la oxitocina, no perquè em fes nosa sinó perquè el ginecòleg va dir que ja n'hi havia prou, és el límit que tenen fixat.

Sort que havia estat bona alumna de les classes prepart on em van convèncer dels avantatges del part natural i de la lactància materna. I també em va ajudar moltíssim la llevadora que va estar les 11 hores al meu costat, no m'oblidaré mai de la Macarena que, amb molta paciència i gran professionalitat, va aconseguir evitar-me la cesàrea.

A les 8 del matí, quan van posar-me la oxicitocina, es va començar a desencadenar el part. Contraccions molt doloroses cada cop més juntes, entre les quals practicava la gimnàstica que m'havien ensenyat al prepart, i el meu home em feia massatges als peus, sí, m'aliviava moltíssim. 

Tenia molt clar que no volia epidural, i en tot cas, no abans dels 8 cm de dilatació. Però no hi havia manera, passaven les hores i no dilatava, així, a les 6 hores vaig consentir que em practiquessin la epidural, i em va ajudar una miqueta.

I a les 7 de la tarda, quan ja no quedava ningú més als boxes, em van fer passar a la sala de parts i, mirant al cel, va nèixer el Pau. Diuen que els nens que neixen mirant al cel són afortunats!

Vaig tenir temps de demanar tot el que volia pel moment del part, així, vaig aconseguir que, abans de tallar el cordó umbilical, em posessin al meu fill a sobre i comencés a mamar. Va ser un moment únic i d'una felicitat extrema.

I així va començar la lactància materna del Pau, al minut zero d'haver nascut. Era un nen gran i fort que no va tenir cap problema en enganxar-se al pit, xupava tant que a l'endemà ja vaig tenir la pujada de llet.

Poc a poc ens vam anar acostumant, el pit li donava a demanda però vaig topar amb moltes idees contràries que m'aconsellaven que no li era bo al nen, i al principi em van fer dubtar una mica.

Tot i estar convençuda de l'alletament matern, el primer mes és dur: perds totalment la independència i autonomia, dorms de forma discontínua, ja no tens la vida de parella com l'entenies fins a les hores, és una mica dolorós... Però poc a poc t'hi vas acostumant: tu i ell sou un i descobreixes la comoditat de dur la despensa del nen a sobre, dorms amb ell mentre el vas alletant, la vida de parella agafa un altre caire que té punts molt positius i el dolor desapareix perquè els mugrons es fan durs.

Vam passar nou mesos en què, bàsicament el Pau es va alimentar de la meva llet. No va acceptar mai ni el xumet ni el biberó, i no per manca de que jo ho provés i  que comprés tots els models de farmàcies i supermercats. Gràcies a la reducció de jornada jo treballava 4 hores, mentre les quals ma mare intentava donar-li de la meva llet en cullereta,  mai es va menjar més de 40 ml entre el que anava dins i el que queia fora, quan jo arribava semblava que ens oloréssim: ell obria la boca i jo m'inflava de llet.

El que em va costar va ser deixar de donar-li, van ser motius de força major els que m'hi van obligar però ni el meu cap ni la meva fisiologia hi estaven massa d'acord, vaig haver de marxar 4 dies de viatge sense veure'l i sota tractament per deixar de produïr llet, va ser traumàtic sobretot per mi. 

I encara el més dur va ser finalitzar l'alletament del meu segon i últim fill, ja que sabia que era el final i que mai més tornaria a tenir aquesta experiència tant maca.
--
Teresa Milà i Beà

Bambi 10.

Hola Mar,

ha estat la Núria Guixa la que m'ha demanat que et fes cinc cèntims de la meva experiència en el part i l'alletament dels meus fills. 

Mira, llegint les altres experiències que t'han enviat, veig que la meva no ha esta gens alternativa i de fet, no estic gaire satisfeta amb com em van anar els parts, ara fa una colla d’anys.

Tinc tres fills de 21, 18 i 15 anys. El primer va néixer a la Clínica de Lourdes i les altres dues a la Clínica Sagrada Família, ambdues de Barcelona. Llavors era d’una mútua.

Durant la preparació dels tres parts vaig demanar al ginecòleg que intervingués el mínim, que volia uns parts el més naturals possible. També insistia que volia donar el pit.

En el primer part sembla ser que em vaig passar dues setmanes de la data que el meu fill havia de néixer i el ginecòleg em va convocar un dia per provocar-me’l. Com que no volia que me’l provoqués vaig estar caminant, pintant les parets de l’habitació del nen, etc, fins que, el dia concertat, justament em van començar les contraccions. Tanmateix, es veu que dilatava massa lentament i em van posar oxitocina, em van petar la bossa d’aigües... A partir del moment que em van posar l’oxitocina vaig viure un infern de dolor sobtat... fins que em van posar l’epidural. Llavors vaig començar a gaudir del part.

El segon part tenia molt clar que no trepitjaria la clínica fins que estigués ben dilatada ja que no volia que em tornessin a posar l’oxitocina. I així va ser, quan em van començar les contraccions vaig començar a caminar per Barcelona i fer coses fins que vaig passar pel ginecòleg i em va dir que anés corrents a la clínica. En mitja hora de ser allà la meva segona filla estava a fora de la panxa. Igualment em van posar l’epidural, però em va començar a fer efecte quan la meva filla ja havia nascut.

El tercer part, tot i les experiències anteriors i la seguretat que m’aportava aquest fet i l’edat (vaig tenir el primer als 24, la segona als 27 i la tercera als 30), vaig tornar a beure oli. També sembla que es retardava la data del naixement i, a més, venia un cap de setmana durant el qual el meu ginecòleg tenia previst marxar a esquiar. Una nit vaig trencar aigües i, així que vaig arribar a la clínica, es veu que no dilatava prou ràpid i em van endollar a tot arreu: a l’oxitocina, l’epidural, les corretges per controlar el nadó, la pressió sanguínia... Semblava una màquina de parir. Aquest cop, al moment del part, vaig demanar al ginecòleg que no em fes el tall al periné i em va fer cas, però després em vaig haver de sentir que m’havia esquinçat una mica i que hauria quedat més bé si m’hagués fet el tall. En canvi, va ser el cop que em vaig recuperar més ràpid. Tan bon punt va néixer la nena, me la van donar. Llavors em vaig arremangar la bata que m’havien posat i me la vaig posar directament a sobre del pit. Em vaig haver de sentir que el que acabava de fer era una bestiesa perquè jo tenia el cos fred a causa de l’epidural i la nena estava calenta.

En fi, la conclusió de tot plegat és que estaria bé que les dones poguéssim parir “a la carta”, és a dir, que cadascuna pogués escollir com vol viure els moments més importants de la seva vida i que més ens apropen a la natura. A més, també estaria bé que se’ns informés de tot el procés mentre l’estem vivint, perquè tens la sensació que et tracten com un simple cos, sense sentiments, ni emocions.

Pel que fa a l’alletament, al primer fill li vaig donar el pit uns dos mesos perquè tothom coincidia que passava gana i li havia de donar un reforç de biberó i jo no vaig tenir ni el suport, ni la informació per fer-ho millor. La segona li vaig donar cinc mesos i la tercera vuit. Crec que vaig tenir aquest procés perquè cada vegada vaig aprendre a fer-ho millor, em vaig assessorar amb llibres adequats i estava més segura de mi mateixa. Fins al punt que amb la tercera fins i tot vaig tenir clivelles i mastitis i m’ho vaig curar de manera natural, sense deixar en cap moment de donar-li el pit.

Espero haver-te ajudat aportant aquestes experiències.

Una abraçada.

Bambi 9.

Hola Mar,

M’agradaria explicar el naixement del meu fill Uly, perquè va ser el primer i va néixer a les antípodes, en tinc un record molt especial...

L´Uly havia de néixer el 13 d’abril del 2002, però  passaven els dies i l´Uly no es decidia a abandonar l’úter ... La ginecòloga em va citar per a la inducció, la qual cosa truncava totes les meves expectatives per a tenir un part natural. Així doncs vaig dedicar totes les meves últimes forces a provocar el part “naturalment”: Llargues caminades, acupuntura, homeopatia i altres pràctiques més íntimes que van donar per fi el resultat esperat i el dia 25 a les 8:30 d’un matí encara estiuenc , vaig començar a sentir les primeres contraccions “diferents” a  aquelles que en diuen “d’ assaig” i vaig intuir ràpidament que allí passava alguna cosa. Vaig seguir tenint aquesta mena de contraccions durant tot el matí, a la platja, mentre caminava amb l’aigua de mar cobrint-me tot aquell preciós ventre que dins de poc es buidaria. La tarda va transcórrer adolorida, no sabia ben bé fins on podria aguantar, allò ja em semblava massa patiment; per sort , desconeixia el que m’esperava.  A les 6 vaig trucar la llevadora ,  em va notar massa feliç, i em va fer esperar a casa. Jo sentia molt dolor,  contraccions contínues, cada cinc , deu minuts, em vaig dutxar, eterna dutxa...la més llarga de la meva vida. A les 8 no podia més, vaig agafar música, olis...tot el que posava als manuals de part natural i cap a l’hospital; malgrat els meus planys  no em volien admetre però  li vaig suplicar a la llevadora que em mirés: sorprenentment, estava 6 cm dilatada!.  Em van instal·lar en una habitació preciosa, tota de fusta, amb una gran banyera, pilota medicinal, bressol...semblava una habitació de casa rural. Jo feia tot el que havia après a les classes prepart, fins que va arribar un moment insuportable i vaig dir-li al meu company : vull l’epidural!!!! Ell va dir: “muy bien hecho, es estúpido sufrir de esta manera”  i va cridar a la llevadora, aquesta em va dir: “you are doing vey well,  you are almost there, you can” ( el “you can”... mai falla!), vaig inspirar  una bafarada de gas nítrox (barreja d‘oxigen i nitrogen que t’endroga una mica)  que em va animar, sonava Yesterday per la ràdio i  fins i tot vaig ballar. Em vaig posar dins  la banyera amb la idea d’ un part aquàtic, però  tenia ganes de fer altres coses... Vaig sortir i el nen també sortia i pressionava la zona perineal, em vaig col·locar a quatre potes: gemegava d’una manera abans desconeguda,  per uns moments tinc un blanc, abandonada com estava a tota mena de sensacions comparables a les d’un orgasme. El cap incipient del meu fill em va retornar al món i al moment el seu pare tallava el cordó. Em vaig posar l´Uly al mugró, va fer unes poques xarrupades i ens vam banyar tots a la banyera, la resta de la nit me la vaig passar mirant-lo.  El meu fill va popar fins que va voler .

Núria

Bambi 8.

Soc la Maria mare d’una nena preciosa que es diu Eire, des de l’inici de l’embaràs la idea de fer alletament matern l’havia tingut molt present, tant per convicció personal com pels comentaris que havien fet algunes amigues que ja eren mames i estaven donant el pit. Així que em vaig anar informant, comprant llibres i els d’en Carlos González van ser de gran ajuda en els moments que pensava que potser hauria de deixar de donar el pit.
La Eire va néixer un 3 de novembre del 2009, va ser un part ràpid i natural i a partir d’aquell moment es va iniciar el tema de l’alletament. He de dir que des de l’hospital de Tremp no vaig tenir molta ajuda en aquest tema i em donaven biberons de reforç perquè la Eire no acabava d’agafar-se bé al mugró. Van passar els dies i la cosa no millorava, els mugrons s’anaven ressentint de la mala postura de la Eire i per sort no es van clivellar, però cada cop que tocava popa veia les estrelles, era com si em punxessin amb agulles molt fines els mugrons. A part d’això la cosa es va anar complicant amb inicis de mastitis, doncs al no popar bé la llet s’anava quedant dins del pit..... però jo erre que erre, continuava donant el pit, buscant altres postures, treient la llet amb el tirallets... però la cosa no millorava.

En les revisions de pediatria em deien que la Eire anava molt justeta de pes i que el millor seria donar-li reforços amb biberó, però jo no ho volia.... llegia el llibre Un regalo para toda la vida d’en Carlos González i cada cop tenia més clar que volia continuar donant el pit però no en aquella situació, que havia alguna cosa que no funcionava..... Sabia que la meva llet era bona que el problema no era la mala qualitat de la mateixa sinó que era un altre i...

La solució va venir després de visitar un pediatra que treballa amb en Carlos González i que li va diagnosticar “frenillo” és a dir tenia la membrana de sota la llengua molt gran i no podia moure la llengua en normalitat i per tant no podia agafar bé el mugró i no podia moure la llengua per extreure la llet correctament. Així que al cap d’uns tres mesos, se li va fer un petit tall en aquesta membrana (una intervenció molt senzilla que es fa a la consulta del pediatra), minuts després de fer-la i quan la petita hemorràgia de sang va aturar-se la vaig posar al pit i després de posar-la en la postura adequada.... quina meravella!!!!! Com popava i com buidava la popa.... potser vàrem estar una setmana o una mica més per acabar d’adaptar-nos, però a partir d’aquell moment es van acabar les mastitis i els mugrons fets malbé.... una experiència complicada al principi però molt gratificant, tant que ara que té 20 mesos encara demana popa i jo encantada li dono!!